"Lugares comunes" de Adolfo Aristaráin - escena bibliotecaria (Tutti Tudela)

https://youtu.be/tTsRMX-50YAPerdido en you tube he tropezado, de nuevo, con esta magistral secuencia de "Lugares Comunes", un hermoso homenaje al amor en un rincón de una biblioteca.

El problema del conocimiento en el triángulo entre capitalismo, crisis y educación

Publicado en Investigación en la Escuela, (2012) vol. 76. pp. 7-23. http://www.uv.es/bonafe/documents/Problema%20conocimiento.pdf  

Brasil: la democracia al borde del caos y los peligros del desorden jurídico

Ante la conflictiva situación que vive Brasil, comparto este interesante artículo de Boaventura de Sousa Santos.http://www.uv.es/bonafe/Democracia%20al%20borde%20del%20caos_FINAL_24Marzo2016-2.pdf

Temps de vida, temps d’escola

Publicat al blog d'Amesti al Diari de l'Educació, març 2016.
http://diarieducacio.cat/blogs/amesti/2016/02/24/temps-de-vida-temps-descola/?utm_source=Butllet%C3%AD+web&utm_campaign=56a41713d5-Newsletter_general_2015_02_06&utm_medium=email&utm_term=0_1792201920-56a41713d5-140741277

TIEMPOS DE VIDA, TIEMPOS DE ESCUELA

La niña de 3 años pasea, de la mano de su padre, por los caminos de la huerta. Se detiene ante una flor, la observa, descubre un insecto, lo anuncia con vehemencia, se levanta, regresa, busca de nuevo, se sienta en la tierra, hace montoncitos, juega con las piedras, que agrupa de distintas maneras, continua el paseo, encuentra un columpio, camina otro trecho, se sientan a charlar en un banquito,....tiempos de vida, ritmos tranquilos, aprendizajes por descubrimiento, tiempos como el chicle o la plastilina, tiempos blandos, flexibles, propios, únicos.

La niña llegará un día a  la puerta de la escuela. Y el tiempo, los tiempos, serán otros. Regulados mecánicos, iguales, repetitivos. Una hora es siempre una hora. No hay chicle ni plastilina que la encoja o alargue. De quien son los tiempos en la escuela? Un señor o una señora mayor dirá: ahora es el tiempo de las matemáticas, y la vida se romperá en mil pedazos de lecciones de distintas disciplinas curriculares: la vida fragmentada, la vida sin significado, la vida rota y separada de la biografía.

En los tiempos de la escuela no hay sujeto, no hay historia personal, no hay deseo. Son tiempos que llegaron antes que nosotros, y que quedarán cuando nosotros nos hayamos ido. Son los tiempos de la institución. Son los tiempos de la institucionalización.

Ustedes me dirán: es natural!! -Cómo vamos a aprender  hacernos mayores si no aprendemos con los tiempos de los mayores? Además, siempre ha sido así, por algo será! Pues esto es lo que vengo a  poner en cuestión. La naturalización de una práctica institucional construida socialmente para la adaptación del sujeto a determinados modelos sociales, modelos de regulación de las relaciones y las estructuras sociales. Modelos que encierran en si mismos las posibilidades de entender la vida. Pero esto podría ser de otra manera, ¿no les parece?  

El tiempo de la escuela podría acercarse al tiempo de la vida si fuera si fuera un poquito más lento, algo más complejo y heterogéneo, menos burocrático, menos regulado, más pasional, menos racional. Si el tiempo de la escuela fuera un poquito más lento sería también más justo porque facilitaría caminos de aprendizaje de personas con ritmos (culturas, experiencias, saberes) diferentes. Si el tiempo fuera un poquito más complejo y heterogéneo sería también mis  justo porque facilitaría la comprensión de lo diferente, minoritario o marginal, habitualmente invisibilizado por los curricula lineales, simplificadores, fragmentarios. Si el tiempo de la escuela fuera menos burocrático y más pasional, serías también más justo, porque facilitaría tomar la voz y la palabra a todo el mundo, sabiéndose cada cual sujeto en la propia construcción de si mismo. Ay, si el tiempo de la escuela pudiera acercarse al tiempo de la vida  todo podría ser de otra manera, ¿no les parece?  

“E puor si muove”

Jaume Martínez Bonafé

A pesar de la barbàrie idiotitzadora de l’imperi queda encara una química entre la raó i els sentiments que ens fa estar vius. És esperançador escriure açò en un matí en que m’he despertat amb la notícia anunciada que l’emperador Bush ha començat la masacre del poble iraquià. El Gran Hermano, amb l’enorme poder mediàtic, injecta cada dia per la via intravenosa del sofà del saló la ideologia neoliberal que ens transforma de subjectes  actius en consumidors passius de la mort de la història. Espectadors cecs mirem per a no veure. I un dia guanya el València CF a l’Arsenal i a l’altre plouen bombes al cel iraquià.  El capitalisme espectacular té per a tots.

Però a un poble menut una xiqueta de deu anys s’alça del llit i agafa el telèfon i crida a Estela i a Martina i a Miquel, i es reparteixen la llista de la classe i convoquen per a la vesprada a la plaça de l’ajuntament. I queden per fer unes pancartes i pensen quines altres coses poden fer encara. Tenen ràbia, i pena, però no han perdut el somriure i la infantil innocència amb què navegar cap a una vida més justa per tothom. I una mare d’una AMPA crida a la mare de l’AMPA de l’altra escola, i a la directora, i a les veïnes amigues, i ens trobem per protestar a la porta d’un Mercadona coincidint amb centenars de ciutadans i ciutadanes indignats amb els que han fet de la politica una patranya miserable per a emmascarar les ànsies imperials de poder militar, de poder econòmic, de poder ideològic. L’hegemonia del terror. I Julio Rogero acaba de telefonar des de Getafe demanant més exemplars del material didàctic que va fer el Movimient de Renovació Pedagògica contra el militarisme i contra les bases de l’OTAN a Bètera. Quedem en impulsar una xarxa per intercanviar totes les propostes didàctiques renovadores que puguem conéixer sobre la guerra. Són les nostres eines, les nostres “armes”: materials per educar en la pau, la solidaritat i la llibertat. Em direu que avui, amb les sirenes d’alarma sonant a Bagdad per la pluja dels míssils nordamericans i britànics, no estem per a paraules d’amor.  No us recordaré aquell poema de Brecht: cada avió que llança les bombes està pilotat per una persona. Aquest és el nostre treball, aquesta és la batalla que hem d’intensificar.

Per això deixeu-me que en un dia com avui crega en el miracle de l’escola. He vist al poble on visc que l’escola ha servit per a dinamitzar i vertebrar la societat civil. Els xiquets, les xiquetes, les pares i les mares han trencat les fronteres institucionals de l’escola per a fer-se societat civil, ciutadans i ciutadanes al carrer, cridant amb la veu clara de qui vol participar de la vida i no deixar que li la conten –o que li la fuerten-. Alguns pensareu que davant l’increment suicida  d’una forma de bogeria despòtica que intenta destrossar la raó edificada segle a segle l’escola té poc a fer. No hi estic d’acord. Però hem de trencar moltes barreres. Pensar globalment i ajudar a la comprensió global i complexa dels problemes: si us fixeu el poder sempre parcel.la i simplifica. Evitar la fragmentació i el corporativisme: no som mestres separats dels ciutadans, som mestres-ciutadans. L’escola no pot pensar “separada” o aïllada de la resta de les institucions que produeixen la subjetivitat. Les coses que val la pena canviar, els projectes pels que cal lluitar no poden ser mai una paraeta particular que mira la realitat pel forat d’un caleidoscopi espatllat. En un dia en el que l’emperador Bush anuncia el començament de la massacre amb el nom d’“Operació Llibertat” és més necessari que mai recobrar la confiança en el paper crític i emancipatori de l’educació i analitzar en les pràctques de les persones i de les organitzacions què ens apropa i què ens allunya de eixa possiblitat educativa.

Publicat a l'All i Oli, 170.

Llums i ombres de l'escolarització de les xiquetes i els xiquets de 2 anys

Conxa Delgado Amo

Jaume Martínez Bonafé

És de celebrar la voluntat del nou Conseller d'intentar aturar l'escandalós creixement de la privatització de l'ensenyament fent pública i gratuïta l'escolarització, ara des dels 2 anys. És de celebrar la voluntat política de facilitar a famílies sense recursos el dret a l'educació dels seus fills o filles. I és absolutament coherent, clar que si, fer-ho en les línies en valencià. Però és preocupant que la forma d'implementar-ho ens recorde tant l'estil polític del passat: sense consulta, amb presses, improvisant. I és molt preocupant l’escassa i pobra argumentació pedagògica d'aquesta decisió política. També a això ens havien acostumat els administradors anteriors, menyspreant o ignorant els sabers de renovació pedagògica.

Ara assenyalarem alguns principis bàsics d'aquesta pedagogia per a l'educació infantil, per si encara poden ser considerats en aquest "programa pilot".

El primer i fonamental és que tots i totes, polítics, administradors, tècnics i professorat estem en el nostre lloc de treball per fer possible la millor educació del xiquet o la xiqueta, que en el cas dels 2 anys significa deixar-lo créixer en pau creant-li un entorn favorable per al seu desenvolupament integral. Els interessos puntuals de la política han d'estar per sota d'aquest principi. Els xiquets i les famílies no s'instrumenten a favor de determinades polítiques, són subjectes de dret i les polítiques estan al seu servei. La presa o la improvisació són males companyies d'aquest principi, que requereix calma, estudi, preparació, negociació de condicions, i garantia plena de l'atenció de qualitat que mereixen i a la que tenen dret els nens i nenes.

El segon és que no hauria de trencar-se el cicle natural de creixement, que s'apropa més a 0-2; 2-4; 4-6. i que qualsevol proposta d'escolarització hauria de respectar; tota una complexa arquitectura especifica dirigida a les necessitats específiques d'aquest cicle: entorn, mobiliari, menjador, equipament didàctic, etc. Una macro-escola, per moltes adaptacions que vulgueu, no és el lloc més adequat per una xiqueta o xiquet de 2 anys.

El tercer te a veure amb l'equip docent i la seua formació. Hi ha una consideració bastant comuna, però molt equivocada, que creu que ensenyar a aquests xiquets no requereix molt de saber, tan sols tenir paciència i ser afectuós. Una consideració totalment errònia i acientífica. Treballar en 0-2 requereix professionals molt preparats, amb formació específica, i per cert, amb igual i màxima titulació, que impedisca qualsevol tipus de jerarquia en les funcions d'atenció a l'infant. Això, òbviament no s'aconsegueix amb cursets de quatre dies. Han de ser altres els temps i espais de formació i intercanvi de sabers entre professionals. Cal considerar, en aquest punt, l'exemple de la parella pedagògica, tal com s'implementa a l’escola infantil municipal d’Alaquàs i a Reggio Emilia, un referent mundial de la bona educació infantil.

El quart te a veure amb la memòria, les conquestes anteriors i els sabers acumulats. A aquest país, com a altres llocs de l'estat, durant les dècades dels 60 i 70 del passat segle, es van produir lluites populars i veïnals amb una significativa conquesta: el salt qualitatiu de "la guarderia" a "l'escoleta infantil", i les xarxes d'escoletes municipals van proliferar. El cas del Patronat d'Escoles Infantils a la ciutat de València és significatiu. Espais específics, molt vinculats al barri, professionals preparats i complicitats col·laboratives amb les famílies. És discutible ara la proposta d'escolaritzar els 2 anys, sense revisar ni recuperar aquesta important xarxa d'escoletes municipals i/o barrials. Aquells professionals amb llarga experiència podrien ajudar a millorar aquest programa.

Ens passem de l'espai atorgat i són encara molt els punts pedagògics que caldria considerar. Sols una darrera recomanació. L'estudi del llibre "La educación infantil de 0-6 años en España", un informe de 340 pàgines produït per la Plataforma Estatal en defensa del 0-6. Un llibre, per cert, recentment presentat a la ciutat de València, entre professionals de distints àmbits compromesos amb la dignificació de l'educació infantil.

Publicat a All i Oli, nº 262