“E puor si muove”

Jaume Martínez Bonafé

A pesar de la barbàrie idiotitzadora de l’imperi queda encara una química entre la raó i els sentiments que ens fa estar vius. És esperançador escriure açò en un matí en que m’he despertat amb la notícia anunciada que l’emperador Bush ha començat la masacre del poble iraquià. El Gran Hermano, amb l’enorme poder mediàtic, injecta cada dia per la via intravenosa del sofà del saló la ideologia neoliberal que ens transforma de subjectes  actius en consumidors passius de la mort de la història. Espectadors cecs mirem per a no veure. I un dia guanya el València CF a l’Arsenal i a l’altre plouen bombes al cel iraquià.  El capitalisme espectacular té per a tots.

Però a un poble menut una xiqueta de deu anys s’alça del llit i agafa el telèfon i crida a Estela i a Martina i a Miquel, i es reparteixen la llista de la classe i convoquen per a la vesprada a la plaça de l’ajuntament. I queden per fer unes pancartes i pensen quines altres coses poden fer encara. Tenen ràbia, i pena, però no han perdut el somriure i la infantil innocència amb què navegar cap a una vida més justa per tothom. I una mare d’una AMPA crida a la mare de l’AMPA de l’altra escola, i a la directora, i a les veïnes amigues, i ens trobem per protestar a la porta d’un Mercadona coincidint amb centenars de ciutadans i ciutadanes indignats amb els que han fet de la politica una patranya miserable per a emmascarar les ànsies imperials de poder militar, de poder econòmic, de poder ideològic. L’hegemonia del terror. I Julio Rogero acaba de telefonar des de Getafe demanant més exemplars del material didàctic que va fer el Movimient de Renovació Pedagògica contra el militarisme i contra les bases de l’OTAN a Bètera. Quedem en impulsar una xarxa per intercanviar totes les propostes didàctiques renovadores que puguem conéixer sobre la guerra. Són les nostres eines, les nostres “armes”: materials per educar en la pau, la solidaritat i la llibertat. Em direu que avui, amb les sirenes d’alarma sonant a Bagdad per la pluja dels míssils nordamericans i britànics, no estem per a paraules d’amor.  No us recordaré aquell poema de Brecht: cada avió que llança les bombes està pilotat per una persona. Aquest és el nostre treball, aquesta és la batalla que hem d’intensificar.

Per això deixeu-me que en un dia com avui crega en el miracle de l’escola. He vist al poble on visc que l’escola ha servit per a dinamitzar i vertebrar la societat civil. Els xiquets, les xiquetes, les pares i les mares han trencat les fronteres institucionals de l’escola per a fer-se societat civil, ciutadans i ciutadanes al carrer, cridant amb la veu clara de qui vol participar de la vida i no deixar que li la conten –o que li la fuerten-. Alguns pensareu que davant l’increment suicida  d’una forma de bogeria despòtica que intenta destrossar la raó edificada segle a segle l’escola té poc a fer. No hi estic d’acord. Però hem de trencar moltes barreres. Pensar globalment i ajudar a la comprensió global i complexa dels problemes: si us fixeu el poder sempre parcel.la i simplifica. Evitar la fragmentació i el corporativisme: no som mestres separats dels ciutadans, som mestres-ciutadans. L’escola no pot pensar “separada” o aïllada de la resta de les institucions que produeixen la subjetivitat. Les coses que val la pena canviar, els projectes pels que cal lluitar no poden ser mai una paraeta particular que mira la realitat pel forat d’un caleidoscopi espatllat. En un dia en el que l’emperador Bush anuncia el començament de la massacre amb el nom d’“Operació Llibertat” és més necessari que mai recobrar la confiança en el paper crític i emancipatori de l’educació i analitzar en les pràctques de les persones i de les organitzacions què ens apropa i què ens allunya de eixa possiblitat educativa.

Publicat a l'All i Oli, 170.