miércoles, 6 de julio de 2022
El cuerpo entre la escuela y la ciudad
domingo, 24 de octubre de 2021
"Darrer diumenge d'octubre". Al Tall (Publicats a La Gramola. Revista del CEL de L'Eliana)
Jaume Martínez Bonafé
Jo era un xaval que caminava descobrint les perplexitats el meu país des de les emocions i des del compromís al qual ens va empenyent la consciència. Em va passar la cita Domènec Serneguet, el llibreter de Concret llibres, alguna cosa més que una llibreria en la qual anava descobrint les lectures que alimentaven la meua alfabetització crítica: "diumenge que ve cal acostar-se al Puig", em va dir. L'assumpte era que, en plena dictadura franquista, l'últim diumenge d'octubre de cada any ens citàvem sota les Torres de Serrans i molt dematí caminàvem entre càntics i converses per l'antiga carretera de Barcelona fins a la muntanyeta del Puig. Era un dia de festa però també una clara celebració i reivindicació valencianista i d'esquerres. Aquell diumenge va parlar Joan Fuster i ens va ajudar a entendre una mica més la complexitat del País Valencià, però va arribar la policia i ens va manar desallotjar. En comptes de dispersar-nos baixarem a concentrar-nos en la plaça del poble i allí ens va rodejar un destacament de "grisos", que així dèiem a la policia que vènia amb les porres i els fusells. Ens quedarem quiets, agafats de la mà, i després d'un congelat silenci es van iniciar els càntics. Recorde ara amb especial emoció el "No serem moguts" en la versió del Grup de Folk: https://youtu.be/MSthtljKKqw
No serem, no serem moguts! / No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera, / no serem moguts!
Ens empara el Sindicat, no serem moguts!
Premuts de la mà i agafats amb força, la cançó sonava potent escapant de la plaça cap a les finestres i els balcons de tot el poble. La policia va acabar escalfant-nos l'esquena amb les seues porres, però aquella tarda la recordarem sempre com un valent triomf sobre la repressió franquista.
El Grup de Folk va estar integrat per músics com Pau Riba o Sisa, que van iniciar un treball de recerca i difusió de la cançó popular de diferents països amb compromís social, deixant-nos dos discos gravats.
De "We Shall Not Be Moveu", una antiga cançó de lluita, hi ha versions en anglés i castellà molt conegudes, de Joan Baez, sent una espècie d'himne del moviment sindical nord-americà, molt utilitzada també en les protestes contra la Guerra de Vietman.
Però tot això vinc a explicar-ho ara per a acostar-me al reconeixement d'una altra cançó i d'un grup musical sense el qual ja és impossible pensar el País Valencià. Em referisc a Al Tall que va fer memòria d'aquella cita anual en la seua cançó "Darrer diumenge d'octubre":
Darrer diumenge d'octubre / Darrer diumenge d'octubre
El camí ja és ben sabut
Eixiu a la carretera
Que cal aplegar-se al Puig.
lunes, 22 de marzo de 2021
viernes, 19 de marzo de 2021
lunes, 1 de febrero de 2021
jueves, 30 de julio de 2020
viernes, 12 de abril de 2019
jueves, 24 de enero de 2019
martes, 23 de octubre de 2018
sábado, 13 de octubre de 2018
martes, 3 de julio de 2018
En el 50 aniversari de Pedagogía del Oprimido
Publicat a El Diari de l'Educació, juny 2018
También en castellano en El Diario de la Educación.
domingo, 17 de junio de 2018
sábado, 26 de mayo de 2018
Per culpa de la dentista
lunes, 21 de mayo de 2018
martes, 3 de abril de 2018
Invitació a contar (la narrativa educativa)
Publicat al Diari de l'Educació, 28.03.2018
miércoles, 28 de febrero de 2018
martes, 16 de enero de 2018
Dones
viernes, 12 de enero de 2018
La escuela en la plaza
Cuando parecía que no íbamos a poder salir del encefalograma plano y del imparable tsunami electoral del Fondo Monetario Internacional y el Banco de Santander (en versión bipartidista) llegaron los jóvenes y tomaron la voz y la palabra. Y empezó una extraordinaria pedagogía popular que inundó las plazas de las ciudades y nos dejó a todos con los ojos a cuadros y el corazón revuelto. Ha sido -está siendo- un hermoso ejemplo de que la política es otra cosa, más allá del espectáculo y la manipulación mediática. No se que habrá pasado y qué estará pasando cuando este texto salga a la luz. Pero eso es lo formidable. Un autentico curriculum de proceso, en el que día a día se sucede la reinvención del lenguaje, se multiplican las redes y ser concretan las ilusiones colectivas. Veo en la plaza de mi ciudad a estudiantes que han sido o son alumnos míos. Les veo aplaudir sin hacer ruido, cuestionar sin irritarse con nadie, cambiar el rollo mientras sonríen con los brazos, dibujar sin tiralíneas y escribir sin dictados. Veo una cola inmensa para querer decir ante un micrófono y construir el texto de la voz pública. La ciudad tiene una escuela y los temas y proyectos que en ella se trabajan llegan hasta las cenas familiares, las colas en el supermercado o el café en la oficina. En la televisión ondean las banderas azules de la demagogia, pero se cuela en la pantalla la imagen de miles de personas que en vez de agitar banderas monocolores juegan con el caleidoscopio de las ideas, siempre plurales, necesariamente diversas, saludablemente nacidas de la voz propia, para constituir con todas ellas una química de poder democrático, de libertad y de inteligencia.
En la escuela de la plaza no hay cátedras, ni libros de texto, ni temarios cerrados, ni exámenes finales, ni pruebas Pisa, ni objetivos operativos, ni competencias. No hay listos ni torpes, ni profes paliza, ni inspectores. Tampoco hay absentismo, ni privilegios, ni créditos, ni sexenios. Porque la escuela de la plaza es la escuela de la vida, y en la vida no se puede perder un sólo minuto en todas esas tonterías.
(El texto lo publiqué en plena movida 15M. No me gustaría pensarlo como antiguo)
