Lluis Llach: Abril 74
Hi ha cançons que ens acompanyen al llarg de la nostra vida i algunes d'elles boten com l’espurna d’un foc de campament, quan apareix en el cercle una guitarra. Una de les que està omnipresent en la meva particular biografia és Abril 74: Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca, / digueu-li que la vull / però no puc anar a estimar-la, / que encara hi ha combat. Sembla que Llach la va compondre en homenatge a la revolució dels clavells a Portugal. Abril 74 forma part d'un disc emblemàtic: “Viatge a Ítaca”.
Hi han centenera de versions, entre d’altres la de Silvia Pérez Cruz / https://youtu.be/raxwSiS5pvs / o la del tenor José Carreras. I una especialment emocionant és la del Concert al Camp del Barça, de gom a gom, en 1985.
De la que us copie aquí baix l’enllaç és el concert que Llach va fer a Valencia el 9 d’octubre de 2016. L’acompanya a la guitarra Borja Penalba.
___
Los Huracanes: Días sin mañana
Tenía 16 años cuando Los Huracanes, entonces un grupo de éxito en Valencia, sacó la versión en castellano de Eve Of Destruction, de de Barry McGuire con el título DÍAS SIN MAÑANA. La canción me acompañó siempre en mis múltiples formas de "fuego de campamento".
La Gramola 0: Raimon
A casa, les mostres d'afecte i els reganys ens els feien en valencià, però enlloc me'l deixaven estudiar i l'escola, simplement, el menyspreava i el prohibia. Així que amb el disc a la m a i la lletra per darrere, anava aprenent a millorar la maltractada llengua del meu poble.
A Raimon li dec també la primera hòstia que un policia em va arrear amb la porra. Estava a un recital seu al Paranimf de la Universitat i els grisos tancaren la porta i ens feren eixir un a un arreant-nos de valent.
Aqu us deixe un enllaç a una de les poques cançons d'altres autors
que Raimon va gravar.
Et recorde Amanda, un homenatge a Víctor Jara.
La Gramola 1: Ovidi Montllor. «Els amants»
A vegades els cantautors ens han ajudat a conèixer i estudiar els poetes. Ho ha fet molt bé Paco Ibáñez, en castellà, i ho va fer magistralment Ovidi Montllor musicant Vicent Andrés Estellés. Ovidi va enregistrar un disc complet dedicat a «Coral romput», el llarg i emotiu poema d’Estellés, i durant tota la sevamusical va anar incorporant poemes d’Estellés. Particularment, m’esgarrifa la interpretació de «M’aclame a tu".
Però, per aquesta petita finestra musical jo li done volum avui a la
gramola perquè escolteu «Els amants», una perfecta combinació entre
la força eròtica del poeta de Burjassot i l’enorme capacitat expressiva del
cantant d’Alcoi. «Els amants» és un intens i vitalista poema d’amor i de
sexe que pertany al Llibre de meravelles d’Estellés, i, potser, després de
la interpretació que en va fer Ovidi Montllor, un dels més coneguts. Cal
dir també que l’art interpretatiu de l’Ovidi ha estat sempre amicalment
acompanyat d’un extraordinari guitarrista, Toti Soler, de manera que
dir una cançó d’Ovidi és pensar també en els arranjaments i la guitarra del Toti.
No vull oblidar, d’altra banda, que la qualitat interpretativa d’aquest
versàtil artista va estar públicament acompanyada per un declarat, clar
i contundent compromís polític amb la classe obrera –el seu origen social–
i amb la llengua i la cultura del seu poble.
_____
La Gramola ... : Pau Riba Dioptria
Diferents i reputats crítics musicals consideraren Dioptria el millor disc de la història del rock i la cançó en català, i així ho corroborà també la revista Enderrock en el seu nº 100.
Va estar el primer doble àlbum que Pau gravà en solitari després de passar pel Grup de Folk on coincidiria amb Sisa i Albert Batiste, que junt a Toti Soler entre altres bons músics, l'acompanyen en el disc.
Pau Riba té un llarg i complex repertori, amb una quinzena d'àlbums editats, on passa del rock progressiu a la cançó popular impregnant tota l'obre d'un estil molt particular al que ha estat fidel i coherent durant tota la seua carrera. No és fàcil triar una cançó. (Un històric document és el vídeo de la seua actuació al mític festival de Canet Rock cantant "Licors"). Però jo ara i aquí, torne a l'àlbum Dioptria i entre bones cançons em quede amb "Noia de porcellana": Noia de porcellana / buscava una ànima dintre teu / i això era com buscar/ papallones blanques damunt la neu.
Celebrant que el disc compleix 50 anys Pau Riba acompanyat de la banda De Mortimers inicia una gira de concerts. Seria formidable poder gaudir-lo a la Torre del Virrei.
Pau Riba - Dioptria 1/2 (Full album remastered) https://youtu.be/1NxaPovt6M0
_____
La Gramola ... : Maria del Mar Bonet i ¿què volen aquesta gent?
Jaume Martínez Bonafé
Durant la Dictadura, joves cantautors agafaren la guitarra per fer cançons que serviren de crònica del temps autoritari i bàrbar imperant. Homes i dones que es jugaven anys de presó o d’exili per fer denúncia acompanyant la veu valenta d’uns quants acords.
Maria del Mar Bonet, mallorquina, en 1968, amb poc més de vint anys va treure la seua veu més potent i clara per compondre i cantar què volen aquesta gent?, a partir d’un poema de Lluís Serrahima. La cançó ens conta que un estudiant antifranquista mor en caure des d’un sisé pis quan la policia, de matinada, entra a sa casa per fer un registre.
De matinada han trucat / Són al replà de l'escala /La mare quan surt a obrir /Porta la bata posada / Què volen aquesta gent / Que truquen de matinada?
La por als registres i detencions policials aprofitant les hores nocturnes va estar cantada també per altres cantautors, com ara Raimon, en De nit a casa, junts:
I serenament esperàvem/ que d'un moment a l'altre/ l'ascensor es parés al nostre pis./ Ells arribarien de nit, n'érem segurs./ I parlàvem de quines altres coses podríem fer, / i de què faríem / quan arribassen.
Maria del Mar ha fet cançons precioses: L'àguila negra, No voldria res més ara, Donam sa mà, Mercè…, i ha obtingut multitud de premis en una llarga carrera de composició i interpretació, sempre en català. En 2007 és guardonada amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya, i en 2012 és nomenada doctora honoris causa pel Consell de Govern de la Universitat de les Illes Balears.
Però si he de triar, jo em quede amb Què volen aquesta gent?, encara que siga per què va estar censurada i prohibida durant molt de temps en locals públics i programes de ràdio. Tornem a treure-la a l’aire:
____
La gramola (Estiu 2022)
Joan Báez canta en català
Des de ben jove les cançons de Báez van ser còmplices de la meua caminada social. Admirava la seua veu aguda i forta, l'estil country de l'acompanyament a la guitarra acústica i el seu compromés activisme antibeŀlicista. Quan, encara adolescent, començava a fer ximpleries a la guitarra vaig aprendre el No nos moverán, de la que el Grup de Folk va una versió en català (No serem moguts), molt cantada en les nostres manis.
Sempre he admirat l'univers interior d'aquesta mena de gent i ara fa poc vaig llegir una curiosa biografia de Patti Smith que em transportà al mític hotel Chelsea en el New York dels 70. Entre els corredors, les habitacions, el lobby i el bareto cutre del costat, compartien una extraordinària explosió de creativitat noms propis de gent tan potent com Janis Joplin, William Burroughs, Cohen, Dylan, Jimi Hendrix, Andy Warhol, la Patti Smith i la nostra Joan Báez.
Junt a l'admiració he envejat eixa espècie de transhumància de la cançó popular i dels seus i les seues cantaires per la qual vas pels camins sembrant les teues cançons al mateix temps que arreplegues dels llocs on pares el que et regala la cultura i música popular del territori. Tot açò ve a tomb perquè he vist al YouTube la Báez cantant en català una cançó de Llach. No qualsevol cançó, va triar aquell fragment d'Ítaca. Recordeu: Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s'acosta i, quan sereu deslliurats, tingueu ben present no aturar-vos. També en euskera ha cantat Txoria txori, eixe emotiu poema escrit per Joxean Artze, al que va posar música Mikel Laboa.
Com que les versions que he trobat de la Báez amb la cançó de Llach són gravacions molt dolentes us deixe amb un enllaç a l’enregistrament en disc de Rossinyol una cançó emblemàtica del cançoner tradicional català.
Jaume Martínez Bonafé
____
La Gramola nº (tardor 2022)
Zoo, èxit a tot arreu cantant en valencià
Jaume Martínez Bonafé
Vaig conèixer Zoo per la cançó La mestra dedicada a Marifé Arroyo, una companya dels Moviments de Renovació Pedagògica, expulsada i represaliada als anys 70 de l'escola de Barx per fer el que havíem de fer: lluitar per una escola pública, popular i valenciana. La lletra és molt bona, reconeguda com la millor lletra editada l'any de la publicació de la cançó. Després m'atraparen amb Un tobogan, li falta un tobogan, que vaja algú i li'l pose que està passant-ho mal, una crítica salvatge però divertida dels privilegis de l'alta burgesia, amb una melodia molt enganxosa. I ja em varen rematar amb Panya: Okey, Panya siempre. Panya siempre bien, toros y placer. Real Madrid ganador de copa. Yo querer hacer aquí un gran hotel junto al mar. Destrozad las rocas. Mr. Marshall, bien, how are you my friend? Amb Zoo me n’adone també de la importància dels vídeos, i aquests xavals en tenen de ben imaginatius. Però, el que em sembla més interessant és que amb aquest repertori i cantant exclusivament en valencià, aquest grup està tenint un èxit apassionant i ja tenen pràcticament exhaurides les entrades per al 3 de desembre a Madrid, al WiZink Center, i el 10 desembre a Barcelona, al Palau Sant Jordi. Després de recórrer amb èxit les principals ciutats de l'estat espanyol.
Amb melodies senzilles, recolzades en una mescladissa de rap, el break beat, el reggaeton, el rock i l’ska, i unes lletres clarament compromeses amb les problemàtiques polítiques i socials d'actualitat, aquest grup de Gandia ens demostra que la música en valencià també pot ser un producte cultural d'èxit.
La mestra: https://youtu.be/pP-zKooTgio
Tobogan: https://youtu.be/Es4u6GrV7hw
Panya: https://youtu.be/EnwWgoIM3Xc
____
Marala: la subtilesa de tres dones acaronant la poesia, la cançó i la cultura popular
Jaume Martínez Bonafé
(La Gramola, hivern 2023)
La catalana Selma Bruna, la valenciana Sandra Monfort i la mallorquina Clara Fiol formen un grup de música d'arrels tradicionals de la mediterrània a la qual incorporen una relectura actualitzada i molt personal amb especial cura de la polifonia. El seu nom artístic -Marala- es correspon amb un poema de Miquel Martí i Pol musicat al seu primer àlbum A trenc d'alba (2020): Voldria tenir un llagut / i una casa a la muntanya; /poder encendre un flam al vent/ i un altre flam a la calma; (…)
Una barreja de guitarres amb diferents instruments de percussió acompanyen unes veus valentes, virtuoses i atrevides interpretant cançons, gairebé totes pròpies, inspirades en revisions de cants de batre, tonades sefardites i laments de guerra; encara que el seu debut discogràfic inclou versions musicals de poemes com Corrandes de Lluna de Maria Mercè Marçal i Cançó de Miquel Martí i Pol, que a l’escenari s’intercalen amb explicacions fresques i alhora implicades en el feminisme, la cura del patrimoni o la crítica social.
El grup, amb només tres anys damunt dels escenaris, ha obtingut els següents premis:
Premi Enderrock de la música Balear atorgat per la crítica al Disc Revelació de l’Any.
Premi Ovidi al millor disc de Folk.
Premi Carles Santos Millor Disc de Música Tradicional.
Accèssit premis Terra i Cultura al millor poema musicat per Cançó.
A YouTube i a altres xarxes socials trobareu ampla representació del seu repertori. A mi m'agrada particularment El llenguatge dels cossos tal com la interpreten al Festival Llavors 2021 https://youtu.be/W4wf1VLqyfw. Tenen una versió extraordinària de la cançó Txoria txori del cantautor basc Mikel Laboa. Al País Basc, també van participar en la commemoració del bombardeig de la ciutat de Gernika oferint un concert dins el búnquer d'Astra, el mateix espai on, vuitanta-un anys enrere, s'hi havien refugiat els habitants de Gernika fugint de les bombes i l'horror. Aquí van fer una versió de Corrandes de Lluna, del que trobareu un fragment en aquest enllaç:
____
La noia del país del Nord (The Girl from the North Country)
Jaume Martínez Bonafé. La Gramola. Primavera, 2023
En 1967 tots érem joves. M'explicaré: la vida, convulsa i contradictòria, com sempre, esclatava als carrers amb el batec d'una joventut que es manifestava contra la intervenció militar nord-americana a Vietnam –fes l'amor i no la guerra–, experimentava amb les drogues, buscava estètiques alternatives i provocadores, intentava una sexualitat més oberta i formes de vida en comuna i produïa una nova música amb arrels en la cançó popular tradicional, elements del blues i del rock, i lletres amb continguts significatius, ben escrits, on l'amor, eixe universal de la cançó, deixava lloc també a la protesta i la crònica de la vida quotidiana. Apareixen conceptes com contracultura, un incipient moviment estudiantil rebel contra l'autoritarisme acadèmic i un aguditzat conflicte intergeneracional amb fugides primerenques de la casa familiar. En 1967, per cert, mataren el Che Guevara i mesos després explotava el maig francés.
Ve tot açò a tomb perquè amb aquests vímets sentimentals alguns joves a la ciutat de València agafarem el costum d'acudir al vespre a la casa de l'amic privilegiat amb el millor aparell de reproducció musical (bafles Vieta, per exemple) i séiem a escoltar una cançó darrere de l’altra metre pensàvem què fer al món, citàvem Whitman o Brecht i compartíem fums i licors (no recorde que apareguera mai per allí ni un miserable tros de formatge). Doncs d'aquella època és la cançó que Bob Dylan compongué uns anys abans (1963): The Girl from the North Country, segurament des del nostàlgic record de la exnóvia:
Well, if you’re travelin’ in the north country fair / Where the winds hit heavy on the borderline
Remember me to one who lives there / She once was a true love of mine
Dels estandards del rock s’han fet versions en català molt potents, però aquesta que ara comente serà de les que més tardaré a oblidar: La noia del país del Nord. La primera versió que conec és l'adaptació al català que fa Pau Riba i grava per a EDIGSA el Grup de Folk amb la veu d’Albert Batiste.
Si viatges pel bell nord glaçat / On el vent bat el cel fronterer
Dóna 'n records a una noia d'allà / Ja fa temps l'havia estimat.
Més tard la versionarà Gerard Quintana, i més tard la fan junts Gerard i Jordi Batiste en una de les versions més conegudes. https://youtu.be/1ot0W6xmshk
Hi ha un altra versió dels nostres Mireia Vives i Borja Penalba amb nova traducció de Borja, que la finalitza així:
Tant de bo ella també pense en mi. / Deu mil cops sovint ho he pregat,
per la nit, en la foscor, / o amb la llum del matí en soledat.
Doncs si un dia, amb sort, arribes al Nord, / on el vent bufa fort i la boira dol,
dóna-li un bes de la meua part, / ella és el meu gran amor.
___
La Gramola. Estiu 2023
Amb veu de dona. Jaume Martínez Bonafé
Quan, encara adolescent, vaig començar a interessar-me per la cançó popular en valencià es podien comptar amb els dits d'una mà les dones que pujaven a un escenari. En el meu particular pòdiumestava a dalt del tot Maria del Mar Bonet encara avui en actiu produint belles cançons. No oblidaré Què volen aquesta gent, una compromesa denúncia de la repressió policial durant la dictadura. D'aquell període de la Transició recupere també a Marina Rossell, amb versions de Moustaki impressionants (no us perdeu el Cant de l’enyor que fan juntes Marina, Maria del Mar i Lluís Llach al Camp Nou de Barcelona en 1985).
Des de llavors el creixement, la presència i el reconeixement de la dona en la cançó en català o valencià no ha cessat malgrat la dificultat afegida que acompanya el compromís de fer-se visible en una llengua minoritzada. M'atreviré a iniciar un llistat obert. Com es quedaran fora moltes altres veus, és també una invitació a què el lector o la lectora la complete.
Comence amb Maluks, que acaben de presentar el seu segon disc on continuen mostrant unes veus d'extraordinària qualitat i un so que neix de la fusió de les arrels mediterrànies amb ritmes del carib i tropicals. Originàries de Benimaclet, barri al qual dediquen la seua cançó 46020. A aquest multicultural barri dedica també la seua cançó Colomet, una dona amb un pop proper a les músiques urbanes i el reggaeton. En una Gramola anterior ja comentarem la qualitat de Marala, però no us perdeu la valenciana Sandra Monfort, component d'aquest grup, quan actua en solitari. Pupiles, dues cantants de música rap aixecant la veu contra l'assetjament a les dones als espais públics. També amb denúncia social són les cançons de JazzWoman, el nom artístic de Carmen Aguado, una dona amb alta formació musical, que combina en les seues cançons el jazz amb el reggae, el hip-hop, el rap o la salsa. No puc oblidar Roba Estesa, un grup de dones de Tarragona amb un parell de cançons Cant de lluita i Les Criades, que el nostre grup local Dissonants versiona magistralment. Amb influències punkeres trobem Tesa, amb el seu àlbum Rural, lletres en defensa de la terra, el feminisme i la reivindicació de la festa. Amb un estil més pròxim al pop íntim, la cantautora Esther que el 2021 va publicar el seu EP Les teues ales, col·laborant amb grups com La Fúmiga. Altra extraordinària veu és la de La Maria, amb versions personals de temes d’Ovidi Montllor, Lluís Llach o Sílvia Pérez Cruz, però que s’ha fet viral amb la versió de la cançó tradicional d’Alcàsser Arranquen vinyes. Acabe el meu llistat deixant per al final a Carraixet, més de 50 anys cantant sempre en valencià. Si, com denuncien molts estudis, la desigualtat de gènere en la música és un problema evident, el creixement de la representació femenina als escenaris ha significat també la possibilitat d’una veu de dona que reclama el seu espai dins del comú.
___
Pais Petit. Ocults i Lluis Llach
___
Perquè vull.Lletra : Ovidi Montllor
Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Música : Y. Belmonte
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.
____
La Gramola. Tardor 2024
Otis Redding, Las Lapas i el Refugio. Jaume Martínez Bonafé
A la cantonada del carrer de Dalt amb el carrer Ripalda, en el cor del Barri del Carme, a la ciutat de València, hi havia una pseudodiscoteca a la qual acudíem els diumenges a la tarda una determinada i particular fauna adolescent a descobrir, escoltar i ballar les músiques importades, les músiques de l'infern, aquestes que contaminaven l'ànima. El local, que regentava una falla, havia estat durant la guerra un refugi antiaeri i conservava –encara la conserva- en la façana la paraula Refugio amb la tipografia característica del cartellisme militant de Renau. Era un soterrani immund, humit, fosc, gairebé sense ventilació i a mesura que avançaven les cançons que posaven a tremolar els nostres cossos les parets de formigó quedaven impregnades d'un vapor que mullava en recolzar l'esquena. Era especialment excitant i esgotadora aquella cançó de Wilson Pickett «Land of 1000 Dances» que ballàvem embogits.
Però hi havia un punt en tot aquell ritual de trobada vespertina –estem en els anys 60, en plena dictadura- un moment sagrat, gairebé ja finalitzant la sessió, en la qual el local quedava en absoluta foscor i sonava a tot volum «The dock of the bay» d’Otis Redding («I'm sitting on the dock of the bay/Watching the tide roll away…») Era el desitjat moment del ball agarrao en el qual la nostra reprimida sexualitat donava curs a les adolescents passions amagades. A aquell garito acudien també Las Lapas, un grup de jovenetes del Sant Vicent Ferrer –l'institut públic femení de la ciutat– que, igual que la meua colla, vestien de negre i conreaven una incipient forma d'infantil anarquisme. S'autodenominaven Las Lapas, perquè contra l'hegemònica cultura virginal del ball lent, posant els braços enfront del pit del xic, elles s'hi arrapaven tant com les seues pròpies forces els permetien. I eren les nostres amigues!
Puc reivindicar l'abraçada per múltiples raons, totes elles saludables. No oblide l'homenatge a l'abraçada militant i solidària en el quadre i l'escultura de Genovés i mai em cansaré d'admirar aquest bell quadre mosaic, «L'Abraçada», de Gustav Klimt, però fins on arriba la meua memòria allò del Refugio era certament una altra cosa. Era una altra cosa.
De «The dock of the bay» hi ha una versió boníssima en castellà de Manolo Tena i, sorprenentment, no he trobat cap versió en català de les dues cançons citades, encara que estic convençut d'haver-les escoltat. Clar que parlem d'una època en què l'únic que pel nostre territori corria amb una Vespa llançant al vent la minoritzada llengua del seu país es deia i es diu Raimon.
No hay comentarios:
Publicar un comentario