Política educativa i democràcia viva.

Jaume Martínez Bonafé.

Insistentment ens recorda Tonucci el dret dels xiquets i xiquetes a participar i decidir sobre els assumptes que els incumbeixen. I podem dir que hi ha un cert consens en animar als infants i els joves a estar presents i actius en l'aprenentatge de la ciutadania. El 15 M és un referent per a tots, i el el concepte de la política està cada vegada més nugat a la vida quotidiana. Certament, la participació social és un dret però també un aprenentatge. Ningú neix demòcrata o passota, és un aprenentatge.

Doncs bé, jo em pregunte: com podem ensenyar a les nenes i nens a viure apassionadament la democràcia si nosaltres, els mestres, no ho hem aprés, o no ho sabem fer, o nos ens han ensenyat a fer-ho? I si estem d'acord en què l'alumnat té dret a participar en els assumptes que els atenyen, per què no els mestres? Per què al professorat no ens ajuden a aprendre a participar? Per què no ens inviten a participar? Per què nos ens provoquen el desig, la passió de saber-nos activament demòcrates? Quin és l'espai de la participació activa i creativa dels i les mestres?

Passen cada dia moltes coses a l'aula i l'escola. Quin és l'espai de protagonisme actiu que ens deixen i quin és l'espai d'aplicació mecànica, purament tècnica, burocràtica que ens atorguen? Parle del currículum, de les avaluacions, dels deures escolars, dels materials didàctics, dels llibres de text, dels horaris i espais, de la formació permanent, i de la multitud de decisions de les quals s'assabentem quan s'han publicat al DOGV sense passar per la reflexió col·lectiva, horitzontal, participativa, dels professionals de la docència. El canvi polític no és sols un canvi d'ocupes als despatxos de la Conselleria, és també i fonamentalment un canvi de política.

He treballat en una investigació sobre les pedagogies explicitades en les acampades del moviment 15M a través de les seues assemblees: l'horitzontalitat de les relacions, el tractament no simplificat i complex dels problemes, el reconeixement de ser subjectes actius i històrics, la proposta de revolució interna i personal al costat de la col·lectiva i social, la consideració de la importància i lentitud dels nous aprenentatges, l'admissió del somni i la utopia com a punt de referència actiu, recolzar-se en les xarxes i les noves tecnologies que permeten un major protagonisme, el respecte a les minories i consideració de les seues opinions, transgressors del convencional, actitud crítica davant el paper dels subjectes polítics i econòmics així com dels seus mitjans de comunicació.

Són pedagogies possibles que podem anar treballant a les aules si a la vegada des de les direccions polítiques en l'Administració Educativa es fomenten i animem entre els mestres.

Publicat a l'All i Oli, nº 262, febrer 2016.