Este es un bloc para la apertura, el diálogo y el encuentro. Se trata de compartir palabras, que es una forma de compartir experiencias de vida. Está pensado para facilitar la relación educativa con las alumnas y los alumnos de la Facultad. Es también una forma ágil de intermediar en esa relación a través de textos cortos, la mayoría ya publicados en diferentes revistas y periódicos.

All i Oli / Teatres de l’escola 177

Programa electoral.
Jaume Martínez BonaféTamaño de fuente
No sé qui assessora els programes electorals dels partits polítics, ni quants mestres progressistes participen en la discussió i la decisió sobre els programes electorals d’educació dels partits anomenats progressistes. Però fa temps que, també a l’àmbit de l’educació, els partits d’esquerra han perdut el nord de la utopia i el canvi. Nosaltres, els i les votants, semblem més consumidors als que cal convèncer de la bondat del producte polític, que vertaders ciutadans crítics que participen, amb voluntat i criteri, de la política. Tal vegada per això, els programes i les declaracions dels polítics semblen anuncis publicitaris. I francament, tal vegada la simplificació, la trivialització, i fins i tot la falsificació, pot resultar electoralista a curt termini, però mai serà una estratègia de transformació social.Per exemple. Una vegada més caldrà recordar els estudis que mostren que la reivindicació de la gratuïtat dels llibres de text no és socialment justa ni és pedagògicament progressista (He treballat recentment amb CEPs d’Aragó, on existeix la gratuïtat, i el que confirmen els companys i companyes és que s’incrementa l’homogeneïtzació cultural i el control de les dues principals macro-empreses editorials, entre una llarga llista d’altres factors negatius). La gratuïtat podrà ser un electoralista titular de primera pàgina d’un periòdic, però difícilment motivadora pels que dia a dia, passet a passet, estem intentant millorar el treball pedagògic amb projectes innovadors. Si Freinet alçara el cap demanaria potents biblioteques d’aula, materials diversos per als tallers, recursos per a investigar, artefactes que faciliten i garantitzen una bona edició dels treballs de la classe, temps per a una planificació cooperativa del treball del professorat, espais a la televisió pública on mostrar a la ciutadania les bones experiències educatives… i una ciutat compromesa políticament amb els projectes educatius dels seus ciutadans i ciutadanes. Vull dir una ciutat que sap que en cada carrer, en cada anunci de neó, en cada declaració pública de qualsevol responsable polític, en cada gest de cada ciutadà, hi ha una potent càrrega simbòlica en la qual ens socialitzem des de ben menuts. Si a les escoles de formació del professorat estem parlant de la complexitat, del pensament relacional, del vincle entre la comprensió i la transformació, de la significativitat de l’experiència social, de la problematicitat del coneixement i la necessitat de la investigació, no podem acceptar ara als nivells de trista i ridícula simplificació amb que la política professionalitzada tracta un dels drets fonamentals de l’ésser humà: l’educació. I si el problema és mediàtic (ja sabeu, això de que la culpa la té la tele) doncs caldrà posar una miqueta més d’imaginació. Potser, com ens recomana Tonucci, podríem aprendre de les xiquetes i els xiquets. És sorprenent la quantitat de bones idees que els nanos ens poden prestar. En fi, disculpeu l’arenga, però tots els que xafem l’aula sabem de la importància d’il·lusionar la gent amb/en projectes de transformació. Xe, fem totes i tots una miqueta més d’esforç i veurem que una altra escola i una altra societat són encara possibles –i urgentment necessàries!!

No hay comentarios:

Publicar un comentario