Este es un bloc para la apertura, el diálogo y el encuentro. Se trata de compartir palabras, que es una forma de compartir experiencias de vida. Está pensado para facilitar la relación educativa con las alumnas y los alumnos de la Facultad. Es también una forma ágil de intermediar en esa relación a través de textos cortos, la mayoría ya publicados en diferentes revistas y periódicos.

All i Oli. Teatres de l'Escola

RAMÓN

Ramón tenia nou anys quan jo era el seu mestre a l’escola pública de la Pobla de Vallbona, allà pels finals dels anys setanta. Aquell xiquet de cabell despentinat i genolls malmesos, estava prematurament etiquetat com un desastre, un fracassat escolar. Així me’l van presentar els colegues, així ho certificava el Llibre d’Escolaritat i així sembla que ho percebia la família i els veïns.

Tanmateix, molt prompte Ramón va començar a ser un xiquet molt admirat pels seus amiguets i amiguetes de la classe i, també, pel seu mestre. Tots i totes esperàvem ansiosos, cada matí, que s’obrira la porta de l’aula —sempre amb algun minut de retard, és clar!— i arribara Ramón. El xaval treia de la seua estropejada cartera un paper arrugadet que, molt sovint, adornava amb una taqueta d’oli, pujava a la tarima de fusta que alguna vegada va ser territori exclusiu del mestre, i es posava a llegir. Aleshores eixien d’aquell paper les històries més boniques, més imaginatives i més divertides que vostés puguen albirar. Tots ens quedàvem en silenci, atents i expectants i, a poc a poc, les mirades dels xiquetes i les xiquetes s’encenien amb aquelles històries.

Jo aprofitava aquells textos lliures, aquelles creacions literàries, per a treballar un muntó de coses del currículum. Amb Ramón dibuixàvem, contàvem, mesuràvem, discutíem, escrivíem, pensàvem, viatjàvem, llegíem, cantàvem, sentíem i apreníem. Mai oblidaré el tendre i afectiu reconeixement del grup cap a aquest amiguet, al que se li va atorgar, dins del territori lliure de l’aula, l’autoritat d’ajudar-nos a tots a créixer i a viure.

Aquesta història, junt a la de Pepín, que ja els narraré en una altra ocasió, la vaig contar recentment a Veneçuela, en el transcurs d’una conferència dirigida a educadors de la revolució bolivariana. Vaig veure que algunes de les dones que m’escoltaven s’emocionaven, com a mi m’emocionava pensar en la grandària de les petites biografies que naveguen per cultures i països distants submergides enmig de llàgrimes de tendresa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario