Eugenia
Tua és una iaia venezola que ja ha complit els 70 anys. Unes joves
alfabetitzadores formades a Cuba li van fer una visita per animar-la a assistir
a classe, però Eugenia va respondre que no podia, perquè era massa tard. “Loro
viejo no aprende a hablar”, els va dir. Les mestres repetiren un altre dia i
Eugenia els va dir que hauria de preguntar-li-ho al seu marit. Van insistir més
vegades fins que la van convéncer. Eugenia és ara una alfabetitzada alegre i
vitalista que ha aconseguit que el seu marit Rogelio participe també en el
programa.
Irina
és una jove militar venezolana. Amb el seu uniforme de campanya ha conduït
canoes, ha arrastrat el ruc per les muntanyes, ha carregat la motxila i ha
continuat caminant per on ja no es podia avançar de cap altra manera, sempre
carregada de llibres, llibretes i llàpissos. Ha muntat plaques solars al sostre
de palla d’una cabanya enmig de la selva i allí ha connectat una ràdio, un
televisor i un video, recursos elementals per a fer arribar a la població el
mètode de lectoescriptura “Yo sí puedo”. Ella ha estat una peça fonamental en
la xarxa solidària per l’alfabetització.
Lidia
és una treballadora social a la ciutat de La Habana. Acaba d’abandonar
l’adolescència però els iaos de la Plaza Vieja li han concedit el títol de
“médico del alma”. Perquè anant i tornant per places i carrers en una dura
jornada laboral de moltes hores cada día Lidia aconsegueix que molta gent
necessitada d’ajuda se senta reconeguda i feliç. Per les nits vola cap a
l’Academia del Ballet Nacional on estudia dança clàssica.
Maria
Shirley és una geògrafa brasilera jubilada. Marxosa, cridanera i divertida, diu
que ha aprés a ballar i a cantar alfabetitzant a Nicaragua, ajudant a la
guerrilla a El Salvador, preparant els encontres de Pedagogia a La Habana,
col·laborant amb els zapatistes a Xiapas, marxant contra el neoliberlisme a
Santiago de Xile, caminant del braç de les mares de la Plaza de Mayo a Buenos
Aires. Tothom la coneix per María de América i ningú l’ha vista mai cansada.
Ara acaba de tornar de Reggio Emilia on ha estudiat la possibilitat de
traslladar aquella encantadora i oblidada experiència d’educació infantil
italiana a les polítiques educatives del govern de Lula.
Martina
és una xiqueta de 13 anys que ha començat a anar a l’institut A la carpeta
porta una pegatina de “no a la guerra”, una altra del Che i la caràtula de
l’últim disc d’Obrint Pas. Un dia la profe va treballar a l’aula els poemes de
Gioconda Belli, Dulce María Loynaz, Carilda Oliver i d’altres poetes de la
revolució. Pocs dies després, tímidament, Martina va traure de la butxaca dels
vaquers un paperet doblat i li va
mostrar a la seua amiga el seu primer poema.
I
així succesivament.
Jaume Martínez Bonafé (Publicat a l'All i Oli, quaderns de l'ensenyament. març 2008)