¿Què podem fer?

( Publicat a All i Oli, març 2003.)

Tinc la infantil esperança que quan aquestes ratlles siguen publicades l’emperador Bush encara no haja pogut consumar la masacre del poble iraquià. Me pregunte què pot detenir les ansies imperials i què pot fer l’escola davant l’increment sucida d’una forma de bogeria despotica que, no se si ens portarà a la fi de la historia, però destroçarà la raó edificada segle a segle. Estic llegint l’edició pirata que circula per la xarxa del libre Empire que van fer Michael Hardt y Toni Negri. La seva hipòtesi és que el poder global sols pot ser contestat globalment, en la seua globalitat. Que allò que anomenem “local” o amb una definició diguem-ne “territorial” o fronterera ha perdut la especificitat en el interior de l’Imperi que integra les diferencies i transforma les polítiques concretes en una mena de espectacle virtual. A la societat espectacular la vida política queda regulada per les lleis imperials del mercat. ¿I què pot fer l’escola, aleshores? Deixeu-me que per resposta, en aquesta columneta, m’atrevisca a un apunt de tres ratlles.

1. Combatre la fragmentació. L’escola no pot pensar “separada” o aillada de la resta de les institucions que produeixen la subjetivitat. Ës un principi antic: no podem continuar creguent que nosaltres estem ací per ensenyar matemátiques, que ja s’apanyaran els pares amb els maleducats, i que el govern ens ha d’arreglar la calefacció. Eixe discurs te molt que veure també amb les cultures corporatives: nosaltres som mestres, aquells bombers, i eixos d’ahí davant pares i mares, o siga, els de la xocolatada de la festa del divendres. Les coses que val la pena canviar, els projectes pels que val la pena lluitar no poden ser mai una “paraeta” particular que mira la realitat pel forat d’un caleidoscopi espatllat.

2. Combatre la simplificació. Els slogan son necessaris per a les pancartes. Pero no podem creure en la pedagogía de .la pancarta. De vagades una frase és una feliç sintesi de profones reflexions (per exemple allò de Freire: somos andando), però ens calen comprensions basades en la complexitat, les relacions, les múltiples perspectives. “No a la guerra” es una sintesi necessaria, la paraula justa i puntual, però si les persones aprenguerem la vida fora dels llibres de text –vull dir, buscant la profunditat, no tenint presa, treballant multidisciplinariament, sabent que hi ha moltes respostes a una mateixa pregunta, no tenint guía didàctica, evitant veritats absolutes, sense agobis per la resposta correcta, …- pots ser les guerres serien més dificils si mes no impossibles. Per que tindrien armes conceptuals i procediemtals per desarmar la barbarie discursiva del poder. Dels models revolucionaris latinoamericans dels anys 60 encara me crec una cosa: que l’estudi és revolucionari. I la vida m’ha ensenyat que la simplifació és l’arma del buròcrata.

3. La recerca (i/o recuperació) d’universals. Ara ho tenim més difíl. En la visió de San Agustín per a respondre a la decadència de l’Imperi Romà imaginaba una comunitat católica universal, juntant a tots els pobles i totes les llengues en un proyecte comú. Nosaltres, agnòstics del tercer mileni, no poden anar a per aquella ciutat divina agustiniana. Pero si hi ha un projecte de ciutat terrenal encara per construir: la democracia viva i radical on caduscú s’alce pel mati amb la força necessaria per gobvernar la seva vida. Contra el mercat, contra l’imperi, contra la barbarie. Eixe és l’espai social de la pedagogia politica. I és universal.

Jaume Martínez Bonafé