domingo, 24 de octubre de 2021
"Darrer diumenge d'octubre". Al Tall (Publicats a La Gramola. Revista del CEL de L'Eliana)
Jaume Martínez Bonafé
Jo era un xaval que caminava descobrint les perplexitats el meu país des de les emocions i des del compromís al qual ens va empenyent la consciència. Em va passar la cita Domènec Serneguet, el llibreter de Concret llibres, alguna cosa més que una llibreria en la qual anava descobrint les lectures que alimentaven la meua alfabetització crítica: "diumenge que ve cal acostar-se al Puig", em va dir. L'assumpte era que, en plena dictadura franquista, l'últim diumenge d'octubre de cada any ens citàvem sota les Torres de Serrans i molt dematí caminàvem entre càntics i converses per l'antiga carretera de Barcelona fins a la muntanyeta del Puig. Era un dia de festa però també una clara celebració i reivindicació valencianista i d'esquerres. Aquell diumenge va parlar Joan Fuster i ens va ajudar a entendre una mica més la complexitat del País Valencià, però va arribar la policia i ens va manar desallotjar. En comptes de dispersar-nos baixarem a concentrar-nos en la plaça del poble i allí ens va rodejar un destacament de "grisos", que així dèiem a la policia que vènia amb les porres i els fusells. Ens quedarem quiets, agafats de la mà, i després d'un congelat silenci es van iniciar els càntics. Recorde ara amb especial emoció el "No serem moguts" en la versió del Grup de Folk: https://youtu.be/MSthtljKKqw
No serem, no serem moguts! / No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera, / no serem moguts!
Ens empara el Sindicat, no serem moguts!
Premuts de la mà i agafats amb força, la cançó sonava potent escapant de la plaça cap a les finestres i els balcons de tot el poble. La policia va acabar escalfant-nos l'esquena amb les seues porres, però aquella tarda la recordarem sempre com un valent triomf sobre la repressió franquista.
El Grup de Folk va estar integrat per músics com Pau Riba o Sisa, que van iniciar un treball de recerca i difusió de la cançó popular de diferents països amb compromís social, deixant-nos dos discos gravats.
De "We Shall Not Be Moveu", una antiga cançó de lluita, hi ha versions en anglés i castellà molt conegudes, de Joan Baez, sent una espècie d'himne del moviment sindical nord-americà, molt utilitzada també en les protestes contra la Guerra de Vietman.
Però tot això vinc a explicar-ho ara per a acostar-me al reconeixement d'una altra cançó i d'un grup musical sense el qual ja és impossible pensar el País Valencià. Em referisc a Al Tall que va fer memòria d'aquella cita anual en la seua cançó "Darrer diumenge d'octubre":
Darrer diumenge d'octubre / Darrer diumenge d'octubre
El camí ja és ben sabut
Eixiu a la carretera
Que cal aplegar-se al Puig.
jueves, 22 de julio de 2021
Publicats a La Gramola. Revista del CEL de L'Eliana
Les cançons de tasca. 
Jaume Martínez Bonafé
Durant la dictadura, jo adolescent, passàvem moltes vesprades de diumenge a un garito fosc i ple d'humitats, una tasca que li deien La Jungla que estava al carrer de Baix, molt proper del que avui és eixa catedral del jazz, el Jimmy Glass.
El local era allargat i al final acabava en un recinte on seiem sobre cadires de boga tenint a la taula una botella de vi barat i un plat de cacaus. Sempre hi havia darrere del taulell una guitarra i l'amo era un tipus pacient i generós que ens deixava fer. Xerràvem i rèiem, no amb molta força, que ni l'època ni l'edat ens ho permetien; cal recordar que cadascú de nosaltres portava ja el món sobre les seues esquenes i amb voluntat de canviar-ho tot. El cas és que allí passàvem l’estona, d'utopia en utopia, fins que arribava Paco Marín o algú altre, però jo sols me’n recorde d’ell, i es feia càrrec de l'animació musical.
Encara que a pocs metres d'allí, a uns futbolins de la plaça del Carme, es podien escoltar les primeres cançons dels Beatles i els Rolling (era un dels pocs llocs amb pickup on sonava aquesta música), el ben cert és que el rock no va entrar mai a aquell cercle de joves que conspiraven amb el got de vi a la mà. Hauríem d'esperar altres moments i altres garitos com ara el mític Capsa 13, al proper carrer Ripalda. Però tornem a les cançons de La Jungla. La influència musical era clarament de la chanson francesa (Brel, Brassens, Ferré, Bécaud...) Recorde la potent versió coral que fèiem de la cançó de Jacques Brel Dans le port d'Amsterdam encara que a mi la que m'enganxava era Mari, Mari, amb la versió en català dels 4Z, una emotiva carta d'un pres polític (busqueu-la a youtube). No faltaven, clar, Al vent, i Diguem no, i altres de Raimon o d’un jove i incipient Grup de Folk que poc més tard esdevindria Al Tall.
Avançava la vesprada entre els acords de la guitarra i les burilles dels Celtas fins que arribava el canvi en el repertori, i entràvem per la directa: |«Cuando canta el gallo negro / es que ya se acaba el día. Si cantara el gallo rojo / otro gallo cantaría».
Algú mirava amb por cap a l'entrada i continuàvem: «Por el rio Nervión bajaba una ballena / era Fraga Iribarne con al barriga llena...».
Vivíem una època de potents lluites en la mineria asturiana, de les que érem coneixedors per la clandestina Radio España Independiente, més coneguda com La Pirenaica. i cantàvem: «En el pozo María Luisa / tralaralará, lalará / salieron doce barrenos / mira mira Maruxina mira / mira como vengo / murieron los barrenistas / ayudantes y «ramplerus» / mira mira Maruxina mira / mira como vengo».
O aquella antimilitarista Canción de soldados: «Dicen que la patria es /un fusil y una bandera. Mi patria son mis hermanos / que están labrando la tierra. Mi patria son mis hermanos / que están labrando la tierra mientras aquí nos enseñan /cómo se mata en la guerra». Així, una cançó darrere de l'altra fins que arribava la nit i ens feien l'ànim de pagar el vi i eixir per la porta amb certa precaució, perquè mai sabíem si no hi hauria la social, aquella temible policia política del règim, esperant-nos al carrer.
Aquelles cançons de la resistència antifranquista les apreníem d'escoltar- les de boca en boca i mai vaig pensar en l'autoria. Recentment he llegit un llibre molt recomanable, titulat ¿Qué me estás cantando? on he descobert en Chicho Sánchez Ferlosio l'autor de la majoria de les cançons que ens encoratjaven l'ànima. Chicho, un cantautor llibertari molt estimat en el món de la cançó compromesa, amb un estil de vida lluny de qualsevol protagonisme. No podia ser d'una altra manera, les cançons de tasca naixien i renaixien cada vesprada des d'uns acords insegurs i unes veus que anàvem afinant amb el vi dels pobres.
Rituals de la vida, dins dels quals ens hem anat fent.
__
La Gramola. Tardor 2024
Otis Redding, Las Lapas i el Refugio.
Jaume Martínez Bonafé
A la cantonada del carrer de Dalt amb el carrer Ripalda, en el cor del Barri del Carme, a la ciutat de València, hi havia una pseudodiscoteca a la qual acudíem els diumenges a la tarda una determinada i particular fauna adolescent a descobrir, escoltar i ballar les músiques importades, les músiques de l'infern, aquestes que contaminaven l'ànima. El local, que regentava una falla, havia estat durant la guerra un refugi antiaeri i conservava –encara la conserva- en la façana la paraula Refugio amb la tipografia característica del cartellisme militant de Renau. Era un soterrani immund, humit, fosc, gairebé sense ventilació i a mesura que avançaven les cançons que posaven a tremolar els nostres cossos les parets de formigó quedaven impregnades d'un vapor que mullava en recolzar l'esquena. Era especialment excitant i esgotadora aquella cançó de Wilson Pickett «Land of 1000 Dances» que ballàvem embogits.
Però hi havia un punt en tot aquell ritual de trobada vespertina –estem en els anys 60, en plena dictadura- un moment sagrat, gairebé ja finalitzant la sessió, en la qual el local quedava en absoluta foscor i sonava a tot volum «The dock of the bay» d’Otis Redding («I'm sitting on the dock of the bay/Watching the tide roll away…») Era el desitjat moment del ball agarrao en el qual la nostra reprimida sexualitat donava curs a les adolescents passions amagades. A aquell garito acudien també Las Lapas, un grup de jovenetes del Sant Vicent Ferrer –l'institut públic femení de la ciutat– que, igual que la meua colla, vestien de negre i conreaven una incipient forma d'infantil anarquisme. S'autodenominaven Las Lapas, perquè contra l'hegemònica cultura virginal del ball lent, posant els braços enfront del pit del xic, elles s'hi arrapaven tant com les seues pròpies forces els permetien. I eren les nostres amigues!
Puc reivindicar l'abraçada per múltiples raons, totes elles saludables. No oblide l'homenatge a l'abraçada militant i solidària en el quadre i l'escultura de Genovés i mai em cansaré d'admirar aquest bell quadre mosaic, «L'Abraçada», de Gustav Klimt, però fins on arriba la meua memòria allò del Refugio era certament una altra cosa. Era una altra cosa.
De «The dock of the bay» hi ha una versió boníssima en castellà de Manolo Tena i, sorprenentment, no he trobat cap versió en català de les dues cançons citades, encara que estic convençut d'haver-les escoltat. Clar que parlem d'una època en què l'únic que pel nostre territori corria amb una Vespa llançant al vent la minoritzada llengua del seu país es deia i es diu Raimon.
lunes, 12 de julio de 2021
Memoria de Brasil.
Esta foto me la hizo Clara durante un descanso/refrigerio en mi visita, en el 2019, a la Universidade Federal de Minas Gerais, invitado por las profesora y amiga Lúcia Helena Alvarez Leite. La recupero ahora de la memoria reconociendo y celebrando su generosidad y bonhomía. Coincidí, además con Jaqueline Moll, Miguel Arroyo, Jurjo Torres y Gelta Teerezinha Ramos, amigas y amigos a los que siempre escucho con especial interés y devoción.
lunes, 14 de junio de 2021
“Si l’escola no ensenya a llegir i a comprendre el món, l’escola no serveix de res” Entrevista a Jaume Carbonell Sebarroja i a Jaume Martínez Bonafé, militants actius en la defensa d'una educació compromesa amb la transformació social, la defensa d'allò comú i la renovació pedagògica.
Territori Educatiu
08/06/2021
“Si l’escola no ensenya a llegir i a comprendre el món, l’escola no serveix de res”
Entrevista a Jaume Carbonell Sebarroja i a Jaume Martínez Bonafé, militants actius en la defensa d'una educació compromesa amb la transformació social, la defensa d'allò comú i la renovació pedagògica.
“Si l’escola no ensenya a llegir i a comprendre el món, l’escola no serveix de res”
Aquesta setmana comptem amb la participació de dos referents pedagògics molt vinculats als moviments de renovació pedagògica. Ells dos són Jaume Carbonell Sebarroja i Jaume Martínez Bonafé els quals, recentment, han publicat una obra conjunta titulada Otra educación con cine, literatura y canciones (Octaedro Editorial).
Un text a través del qual han pretès realitzar una apertura conceptual cap a noves mirades i noves vessants que puguen ajudar a repensar l'educació i el discurs de la renovació pedagògica. Un llibre que, en aquest sentit, s'ha construït a través dels suggeriments que al llarg de la seua vida han anat trobant en una seqüència cinematogràfica, en un fragment d'una novel·la, en un poema o en una cançó, tot escapant, així, d'una cultura escolar massa encotillada i colonitzada pel poder dels experts i de les concepcions més tecnificades referents a l'educació.
Aquest és un llibre que no busca respostes (i encara menys, respostes absolutes), sinó provocar preguntes, plantejar obertament els dubtes i les contradiccions; un llibre que, al capdavall, busca evocar una lectura diferent a cadascuna de les persones que s'endinsen en ell. Les referències constants són, també, l'exemple que ens ajuda a constatar que ja hi ha hagut persones que han pensat les mateixes qüestions que nosaltres molts anys abans. Però aquesta circumstància, més enllà d'esgotar la pregunta, només fa que enriquir-la més ja que ajuda a teixir un fil històric que cada vegada resulta més i més fecund, amb més aportacions i noves mirades.
Portada del llibre Otra educación con cine, literatura y canciones (Octaedro Editorial)
Portada del llibre Otra educación con cine, literatura y canciones (Octaedro Editorial)
En paraules de Jaume Carbonell, ens trobem davant un llibre "que trenca un tòpic que està massa estès i que no és cert: aquesta idea que es diu molt que a la societat no li interessa l'escola. I això no és cert, el que veiem en el nostre dia a dia és que sí, que aquesta preocupació és latent". A través d'aquest llibre el que han pretès ha estat, per tant, mostrar que aquesta preocupació i aquest interès per l'escola i l'educació en general sí que està present, però es concreta de moltes maneres i des de mirades diverses. Al respecte, continua afirmant: "aquesta obra suposa una mirada més àmplia, més complexa, obre nous camins i nous camps de reflexió. Sí, a la gent li interessa l'educació. Ara, l'educació, també s'ha de dir, és molt més que escola: no és només el currículum escolar, no és només el que passa entre les quatre parets de l'aula. I en aquest sentit penso que és molt curiós veure que l'educació també ha estat pensada a través de cançons, de pel·lícules i poemes".
Una obra que pretén sacsejar, des d'una òptica inconformista, els ciments de les pedagogies més conservadores i despolititzadores i apostar, en contraposició, per fer una pedagogia heterodoxa, compromesa i de combat, d'insatisfacció, de denúncia de com està l'ensenyament però, al mateix temps, tractant de buscar sempre respostes que ajuden a avançar. Una aproximació que no suposa una culminació sinó que es configura com un procés sempre obert a noves mirades i des de diferents vessants.
Avui relatem, a través de l'espai web Territori Educatiu, una trobada d'aquestes en què de vegades solament cal agafar lloc, seure, escoltar i gaudir de com es va entreteixint la conversa entre dos amics que es coneixen des de fa ja tant de temps: la que es va albirar, un divendres de matí del mes de maig, entre aquests dos autors i la Unió de Cooperatives d'Ensenyament Valencianes.
(Un aticle de Didac Delcan per a Territori Educatiu. Text complet en:
lunes, 19 de abril de 2021
lunes, 22 de marzo de 2021
viernes, 19 de marzo de 2021
lunes, 1 de marzo de 2021
miércoles, 17 de febrero de 2021
El cuerpo entre la escuela y la ciudad
Epílogo al libro de William Moreno: De cuerpos escolarizados…Medellín, 2014.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)