Les cançons de tasca. 
Jaume Martínez Bonafé
Durant la dictadura, jo adolescent, passàvem moltes vesprades de diumenge a un garito fosc i ple d'humitats, una tasca que li deien La Jungla que estava al carrer de Baix, molt proper del que avui és eixa catedral del jazz, el Jimmy Glass.
El local era allargat i al final acabava en un recinte on seiem sobre cadires de boga tenint a la taula una botella de vi barat i un plat de cacaus. Sempre hi havia darrere del taulell una guitarra i l'amo era un tipus pacient i generós que ens deixava fer. Xerràvem i rèiem, no amb molta força, que ni l'època ni l'edat ens ho permetien; cal recordar que cadascú de nosaltres portava ja el món sobre les seues esquenes i amb voluntat de canviar-ho tot. El cas és que allí passàvem l’estona, d'utopia en utopia, fins que arribava Paco Marín o algú altre, però jo sols me’n recorde d’ell, i es feia càrrec de l'animació musical.
Encara que a pocs metres d'allí, a uns futbolins de la plaça del Carme, es podien escoltar les primeres cançons dels Beatles i els Rolling (era un dels pocs llocs amb pickup on sonava aquesta música), el ben cert és que el rock no va entrar mai a aquell cercle de joves que conspiraven amb el got de vi a la mà. Hauríem d'esperar altres moments i altres garitos com ara el mític Capsa 13, al proper carrer Ripalda. Però tornem a les cançons de La Jungla. La influència musical era clarament de la chanson francesa (Brel, Brassens, Ferré, Bécaud...) Recorde la potent versió coral que fèiem de la cançó de Jacques Brel Dans le port d'Amsterdam encara que a mi la que m'enganxava era Mari, Mari, amb la versió en català dels 4Z, una emotiva carta d'un pres polític (busqueu-la a youtube). No faltaven, clar, Al vent, i Diguem no, i altres de Raimon o d’un jove i incipient Grup de Folk que poc més tard esdevindria Al Tall.
Avançava la vesprada entre els acords de la guitarra i les burilles dels Celtas fins que arribava el canvi en el repertori, i entràvem per la directa: |«Cuando canta el gallo negro / es que ya se acaba el día. Si cantara el gallo rojo / otro gallo cantaría».
Algú mirava amb por cap a l'entrada i continuàvem: «Por el rio Nervión bajaba una ballena / era Fraga Iribarne con al barriga llena...».
Vivíem una època de potents lluites en la mineria asturiana, de les que érem coneixedors per la clandestina Radio España Independiente, més coneguda com La Pirenaica. i cantàvem: «En el pozo María Luisa / tralaralará, lalará / salieron doce barrenos / mira mira Maruxina mira / mira como vengo / murieron los barrenistas / ayudantes y «ramplerus» / mira mira Maruxina mira / mira como vengo».
O aquella antimilitarista Canción de soldados: «Dicen que la patria es /un fusil y una bandera. Mi patria son mis hermanos / que están labrando la tierra. Mi patria son mis hermanos / que están labrando la tierra mientras aquí nos enseñan /cómo se mata en la guerra». Així, una cançó darrere de l'altra fins que arribava la nit i ens feien l'ànim de pagar el vi i eixir per la porta amb certa precaució, perquè mai sabíem si no hi hauria la social, aquella temible policia política del règim, esperant-nos al carrer.
Aquelles cançons de la resistència antifranquista les apreníem d'escoltar- les de boca en boca i mai vaig pensar en l'autoria. Recentment he llegit un llibre molt recomanable, titulat ¿Qué me estás cantando? on he descobert en Chicho Sánchez Ferlosio l'autor de la majoria de les cançons que ens encoratjaven l'ànima. Chicho, un cantautor llibertari molt estimat en el món de la cançó compromesa, amb un estil de vida lluny de qualsevol protagonisme. No podia ser d'una altra manera, les cançons de tasca naixien i renaixien cada vesprada des d'uns acords insegurs i unes veus que anàvem afinant amb el vi dels pobres.
Rituals de la vida, dins dels quals ens hem anat fent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario