La llengua de l'amo

Jaume Martínez Bonafé
Ha estat una de les mogudes cíviques, culturals i pedagògiques de les que ens podiem sentir més orgullosos. Han estat molts anys d'esforços, treball i militància per anar fent visible la normalitat d'ús del valencià entre els valencians i valencianes. Ha estat un treball preciós del moviment de mestres i un compromis admirable de les families, i bona traducció d'això és Escola Valenciana. Ha estat un projecte de politica pública i un projecte del poble, d'una veu assumida pel poble, en el sentit dels versos d'Estellés. Ha estat un moviment, que movent-se ha anat trobant les dreceres i camins per continuar avançant. Ha estat i és, ara mateix.
Però l'amo ha parlat: "Chaval, déjate de chorradas. Mis clientes piden otra cosa. Menos tonterías sobre la raíz cultural y vamos donde está el negocio. Vamos a por la excelencia, nuestra excelencia. Cámbiame la ley y vamos a ir cambiando el curso de la historia. Yo te dictaré el curriculum". És la veu de l'escola privada d'elit. Eixa que també mamà la llet dels diners públics, i no en te prou. És el discurs d'un projecte cultural per a la reproducció de la desigualdat social. Tots no som iguals, venen a dir. I jo tinc una escola només pels millors. I els millors són sempre els que tenen la pasta. Això venen a dir. I el valencià els molesta. ¿No vau vore els videos de l'autoodi? "Perdonad si se me escapa alguna en valenciano!"
Ai! Ara recorde les classes clandestines de valencià a l'Escola de Magisteri a l'inici dels 70. Ens teniem que amagar! Ha estat una passa de gegant. Tu saps, mestre, mestra, que el teu alumnat ha fet l'escolarització en valencià, i parla i escriu perfectament el castellà i pot parlar i escriure qualsevol altra llengua, de la mateixa manera que sap resoldre un problema de matemàtiques, interpretar un mapa o analitzar un fet històric. És el nostre treball, el treball de mestres, families i estudiants. I el podem fer dignament. Per això és indignant tenir governants que gestionen l'administració pública al dictat de la voz de su amo. Doncs a les places de les principals ciutats la veu indignada ha començat a pensar politiques de resistència i disenyar formes actives d'anar fent possible altra política. Sumem també aquest particular indignació a les múltiples particulars indignacions de molts ciutadans i ciutadanes. Això de que un s'alce del llit amb el peu dret, estire els braços, mire per la finestra i diga: hoy voy a hacer una ley! s'ha d'acabar per sempre.
Publicat a L'All i Oli.