Asepsia de quiròfan.

Jaume Martínez Bonafé.

Entre a algunes aules de Secundària, - i d’Universitat, no cal dir-ho-, i sembla que entre a un quiròfan. Tot és pulcre, net, asèptic, indefinit. Les parets estàn buides, i el mobiliari simple i ordenat, sols invita a l’ordre burocratic de la reproducció de sabers prefabricats. És increible. Pots ser, l’unic lloc de la vida on no hi és la vida. ¿Per que a ningú l’interesa fer eixe espai més seu, més de tots i totes, més calent, més identitari? A ningú, ni als mestres ni als estudiants. Entren a l’aula com si entraren a la consulta del dentista: pura circunstancia que no poden defugir.
L’arquitecte que va inventar l’aula on jo treballe era un virguero. Va ficar els atabons de la paret d’eixos que porten molts foradets, i els foradets els va ficar mirant cap a nosaltres. De manera que totes les parets son millions de forats. No hi ha manera de penjar res. Una estudiant l’altre dia me comentava que ja portava allí dintre varies hores i que es trobava marejada i ho atribuia als forats. No se, tal vegada siga millor per a l’acustica però a una aula a més de parlar el professor pasen moltes més coses. O haurien de passar. També va inclinar el pis i va ficar una gran tarima de pedra on està la taula del profe, i atornillats al terra fileres de bancs. Tants que caben quasi un centenar de persones. S’inspirà en l’aula de Fray Luis de León que hi ha a la Universitat de Salamanca. I segurament en la memòria del que feien amb ell quan era estudiant: dictar-li apunts i demanar-li exàmens, com es va començar a fer a les pedagogies de les catedrals i els monasteris ele segle XIII. Açò me recorda que una vegada va vindre el rector a inaugurar l’Escola d’Estiu del PV i es va trobar que haviem desatornillat tos els bancs i els haviem arrimat a les parets. Es va mosquejar i al demanar li vam dir que alli dintre, durant una setmana, entrava la renovació pedagògica. Després, clar, tornarem a la normalitat institucional tornant els bancs a la posició que la institució requería.

El cas és que quan arribes a l’habitació de la casa està el poster del Che o la fotografia de Torres i la palestina i la quatribarrrada o l’arc iris i la mariguana de Bob Marley. Eixes al carrer i tota la ciutat és pura ideologia. Cartells, escaparats, arquitectura, anuncis, tota una completa simbolització del capitalisme espectacular que ens va subjectivant o poc a poc, dia a dia, paset a paset. Però l’aula no, l’aula neta, l’aula sense ideologia, l’aula objectiva, l’aula neutra, l’aula buida de vida. L’aula és marciana.

(Publicat a l'All i OLi. Quaderns de l'Ensenyament.)