viernes, 21 de diciembre de 2012
lunes, 26 de noviembre de 2012
Por otra política educativa
Un grupo de profesionales de la educación, la mayoría profesores y profesoras de universidad, reunidos en Sevilla los días 26 y 27 de octubre de 2012, preocupados por la situación del sistema educativo y alarmados por la evolución de la política educativa, con objeto de animar el debate y de generar un compromiso con la mejora declaramos:
miércoles, 7 de noviembre de 2012
Wert, los recortes y la Universidad.
Me han pasado este video hecho por estudiantado de la universidad de Oviedo. Para vuestra información. ¡NADIE EN CLASE! - #UNIOVIENLUCHA - #STOPLEYWERT
viernes, 28 de septiembre de 2012
El menjar dels pobres
Podeu augmentar
la ràtio fins que rebente l’aula, abaixar-nos el sou, acomiadar, reprimir les
manis, canviar la llei al vostre interés, engreixar la privada i deixar morir
la pública, suprimir el transport escolar, reduir les beques, tornar al
franquisme, mentir davant un micròfon, insultar a qui divergeix, gastar-vos la
pasta pública en xorrades, pero, si us plau, no sigueu tan cabrons i lleveu les
mans del menjar dels pobres. Ho
dic per això dels tuppers, fiambreres o portaviandes. ¿No sabeu que hi han nanos que, al dia,
sols fan la menjada que se’ls dóna al menjador escolar? L’escola pública és un
dret social i una obligació de l’estat, ¿com pot ser que hi vulgueu discriminar
amb el menjar? ¿Sabeu el que significa que a la mateixa taula del menjador un
xiquet s’alimente segons el criteri d’un nutricionista, i al costat arribe l’altre
amb el portaviandes ple del que a sa casa han pogut o volgut posar-li? ¿Per què
aquesta discriminació? ¿I quants xiquets o xiquetes no portaran ni tan sols
portaviandes?
A l’escola el
menjador és també un espai educatiu, el menjador és currículum. ¿Què aprenen
els xiquets i xiquetes que veuen dues formes distintes d’alimentar-se? Doncs el
que jo recorde de la meua infantesa a l’Escuela Nacional: que encara n’hi havia
alguns que eren més pobres que jo i rebien una educació distinta, l’educació
del pobres, les quatre regles i au. ¿Això voleu fer amb el menjar?
¿I què fareu
vosaltres, directors, mestres, tutors, inspectors, presidents de l’ampa...?
¿Guardar escrupolosament la llei mirant cap a un altre costat? ¿No serà ja
temps d’insubmissió? Potser algun dia, per alguna finestra d’alguna escola
penge una pancarta que diga: Fora els portaviandes de l’educació pública!
Podeu discriminar
amb les Matemàtiques, l’Educació física o l’Anglés, però deixem en el plat els
macarrons dels nanos, de tots el nanos i en tots els plats.
Jaume Martínez Bonafé
domingo, 29 de julio de 2012
Estudios sobre el curriculum
El curriculum: las presencias y las ausencias http://www.uv.es/bonafe/documents/Curric.Cuader.R.pdf
El curriculum: las presencias y las ausencias http://www.uv.es/bonafe/documents/Curric.Cuader.R.pdf
miércoles, 30 de mayo de 2012
Per a què serveixen els conflictes?
Jaume Martínez Bonafé
L'escola és un
camp social en permanent conflicte. Vull dir, sobre l'escola com institució es
creuen interessos diversos, ideologies contraposades. Si uns pensen que
l'educació ha de servir per a l'emancipació i la capacitat de ser lliure,
autònom, creatiu i just, altres diuen que l'escola ha de servir per a la
reproducció de la desigualtat, el manteniment de l'elitisme i la conservació de
les ideologies ultra. Si uns pensen l'escola per a gaudir amb el saber, altres
pensen que el saber que ens fa falta és el que ens demanaran les empreses que
compren mà d'obra. Etc, etc. De vegades afloren amb major intensitat els conflictes: és el cas ara mateix, amb una dreta amb majoria absoluta -no cal oblidar aquest detallet-, que té un programa molt concret:
obrir les portes de l'Estat al capitalisme més depredador i salvatge. Així que
ahí estem, cridant al carrer, però també parlant, aprenent a escoltar-nos i
prenent decisions a Les assemblees. Els educadors i les educadores, (i quan dic
educadors i educadores me referix també a les organitzacions polítiques i sindicals
de l'esquerra, que són autèntics dispositius de creació de consciència), hem de
fer del conflicte un cap d'aprenetge, una
autèntica "unitat didàctica" que ens ajude a entendre les
divergències, els discursos oposats, els interesos comuns però també els que
ens diferencien.
El ministre Wert,
per les declaracions que fa i els decrets que impulsa, sembla un inútil amb una
capacitat nul·la per entendre el que porta a les mans, però no és el problema.
Al ministre hem de aconseguir treure'l del ministeri i derogar el Decret, però
no sols per aturar les injustes i absurdes mesures que conté, sinó perquè això significarà capacitat de mobilització i empoderament públic i popular. Abans que
feren a aquest home ministre la cosa ja pintava mal per a l'educació. La
perversió de la democràcia escolar, els curricula
desvitalitzats, els aprenentatges fragmentats,
la burocràcia, i la progressiva des-implicació de cadascú de nosaltres -profes,
pares i mares, alumnat- de tot allò públic ja estaven
presents abans de Wert. Segurament són
aquestes pèrdudes les que fan possibles aquest tipus de ministres i de governs.
Per a què ens han de servir els conflictes?
per aprendre a fer més pública L'escola, per augmentat la consciència crítica, per revitalitzar i dinamitzar la pràctica
organitzativa i política de l'esquerra social, ...tu diràs!
(Publicat a All i Oli. Quaderns de l'Ensenyament, juny 2012)
martes, 15 de mayo de 2012
domingo, 22 de abril de 2012
miércoles, 1 de febrero de 2012
domingo, 8 de enero de 2012
Ben Webster
Este tipo ha venido acompañándome a lo largo de muchas noches de mi vida. Ahora, de pronto, al girar una esquina de you tube, me lo encuentro tocando la inolvidable Danny Boy, ...pero después me lo tropiezo en My Romance, y en Over The Rainbow, en fin, que ahí ando todavía de su mano.
Llibres de text
Llibres de text
Jaume Martínez Bonafé
Vam fer la carrera de mestre vomitant exàmens on contavem tot allò que els profes volien escoltar. I vam aprovar una oposició de la mateixa manera: reproduïnt fragments d’una memòria morta. Així que quan vam arribar a l’escola poca cosa sabíem del que havíem de fer. Vam trobar un llibre de text i a això ens agafarem com si fos pedra de salvació. La vida podia continuar i així mateix reproduir-se. Per demà la lliçò 17, feu a casa el tres i el cinc, no, el cuatre i el sis no cal. Ara anem a llegir, i després si algù no ha entes alguna cosa, alça la ma i jo ho explique. Doncs, comença tu, Manolito. Tot això ens resultaba ja familiar, així vam aprendre nosaltres qunan anàvem a escola, així ho hem vist fer a altres col.legues més antics en la professió i així ho anàvem a continuar fent nosaltres ara, ….Doncs, comença tu Manolito.
I com Manolito, tots els dies milions de xiquets de diferents escoles en diferents paisos amb diferents llengües, entren per la porta de l’aula portant de la ma una cartera repleta de llibres. Alguns a més a més incorporen un breack de xocolata que sol rebentar a la tercera patada, iniciant-se un interesant diàleg estètic entre la “glucosa con colorante H23” y una bonica representació a la pag 23 de “los nefridios vibràtiles de un invertebrado”, …però aquesta es ja una altra història.
Que força, doncs, la d’un artefacte que superviu a polítiques dispars, a cultures diferents, a temps distants. Crec que paga la pena detindremos a pensar una miqueta quiná és la funció, el paper real que el llibre de text juga a l’escola. Pot ser ens resulte còmode simplificar la questió: el libre es un “recurs” que ens “ajuda” a organitzar el treball a l’aula. I com que tenim molt de treball, vivim inmer-sos en la cultura del supermercat i els menjars preparats, doncs el llibre està bé per que ja ens dona les coses fetes, el menjar preparat, la cultura en llauna.
Anem a pams i no a vares. El libre de text no és una bona ferramenta de treball per fer una bona pedagogía. Per que homogenitza la cultura i la redueix a fragments inconexos de coneixements disciplinars. Per que no problematitza la realitat i simplifica i trivialitza les formes sempre complexes, conflictivies i contradictories amb les que accedim a explicacions i fem comprensió crítica de la vida. Per que regula, controla, aliena i desqualifica el treball del professorat. Per que preten establir estándars didàctics en una activitat professional que ha de ser necessariament diversa com diversa i cambiant és la vida de l’aula i de l’escola. Això si, el llibre de text és un gran negoci: al Reino de España un parell de multinacionals controlen el 90% del consum. I és tota una manera d’entendre l’escola, no és sols un recurs, és tota una forma d’entendre la relació teoría-pràctica a l’escola.
Als amics i amigues de CEAPA i a les organitzacions polítiques que d’una manera oportunista els segueixen la corrent cal que els invitem a pensar més detingudament la seva reivindicació: demanar la gratuitat del llibre de text és demananr la gratuitat d’un dels artefactes més conservadors i reaccionaris de la pedagogía. Ja fa molt de temps que la renovació pedagògica ve fent eixe análisi. Això per no entrar en el que el pròpi Conseller del P.P. el Sr Tarancón va recordar: no está molt clar que siga una política justa i igualadora fer gratuït per tothom el que uns poden pagar i uns altres no. O a més a més de concertar fins i tot amb l’ OPUS també voleu que els paguem els llibres?
I si pesarem en biblioteques d’aula, en accesos a la xarxa telemàtica, en supoprts digitals, en el text lliure, en la correspondència escolar, en les BT’s, en …..?
Publicat a la revista sindical All i Oli. Quaderns de l'Ensenyament. 2004.
Jaume Martínez Bonafé
Vam fer la carrera de mestre vomitant exàmens on contavem tot allò que els profes volien escoltar. I vam aprovar una oposició de la mateixa manera: reproduïnt fragments d’una memòria morta. Així que quan vam arribar a l’escola poca cosa sabíem del que havíem de fer. Vam trobar un llibre de text i a això ens agafarem com si fos pedra de salvació. La vida podia continuar i així mateix reproduir-se. Per demà la lliçò 17, feu a casa el tres i el cinc, no, el cuatre i el sis no cal. Ara anem a llegir, i després si algù no ha entes alguna cosa, alça la ma i jo ho explique. Doncs, comença tu, Manolito. Tot això ens resultaba ja familiar, així vam aprendre nosaltres qunan anàvem a escola, així ho hem vist fer a altres col.legues més antics en la professió i així ho anàvem a continuar fent nosaltres ara, ….Doncs, comença tu Manolito.
I com Manolito, tots els dies milions de xiquets de diferents escoles en diferents paisos amb diferents llengües, entren per la porta de l’aula portant de la ma una cartera repleta de llibres. Alguns a més a més incorporen un breack de xocolata que sol rebentar a la tercera patada, iniciant-se un interesant diàleg estètic entre la “glucosa con colorante H23” y una bonica representació a la pag 23 de “los nefridios vibràtiles de un invertebrado”, …però aquesta es ja una altra història.
Que força, doncs, la d’un artefacte que superviu a polítiques dispars, a cultures diferents, a temps distants. Crec que paga la pena detindremos a pensar una miqueta quiná és la funció, el paper real que el llibre de text juga a l’escola. Pot ser ens resulte còmode simplificar la questió: el libre es un “recurs” que ens “ajuda” a organitzar el treball a l’aula. I com que tenim molt de treball, vivim inmer-sos en la cultura del supermercat i els menjars preparats, doncs el llibre està bé per que ja ens dona les coses fetes, el menjar preparat, la cultura en llauna.
Anem a pams i no a vares. El libre de text no és una bona ferramenta de treball per fer una bona pedagogía. Per que homogenitza la cultura i la redueix a fragments inconexos de coneixements disciplinars. Per que no problematitza la realitat i simplifica i trivialitza les formes sempre complexes, conflictivies i contradictories amb les que accedim a explicacions i fem comprensió crítica de la vida. Per que regula, controla, aliena i desqualifica el treball del professorat. Per que preten establir estándars didàctics en una activitat professional que ha de ser necessariament diversa com diversa i cambiant és la vida de l’aula i de l’escola. Això si, el llibre de text és un gran negoci: al Reino de España un parell de multinacionals controlen el 90% del consum. I és tota una manera d’entendre l’escola, no és sols un recurs, és tota una forma d’entendre la relació teoría-pràctica a l’escola.
Als amics i amigues de CEAPA i a les organitzacions polítiques que d’una manera oportunista els segueixen la corrent cal que els invitem a pensar més detingudament la seva reivindicació: demanar la gratuitat del llibre de text és demananr la gratuitat d’un dels artefactes més conservadors i reaccionaris de la pedagogía. Ja fa molt de temps que la renovació pedagògica ve fent eixe análisi. Això per no entrar en el que el pròpi Conseller del P.P. el Sr Tarancón va recordar: no está molt clar que siga una política justa i igualadora fer gratuït per tothom el que uns poden pagar i uns altres no. O a més a més de concertar fins i tot amb l’ OPUS també voleu que els paguem els llibres?
I si pesarem en biblioteques d’aula, en accesos a la xarxa telemàtica, en supoprts digitals, en el text lliure, en la correspondència escolar, en les BT’s, en …..?
Publicat a la revista sindical All i Oli. Quaderns de l'Ensenyament. 2004.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)