Les cançons de tasca. 
Jaume Martínez Bonafé
Durant la dictadura, jo adolescent, passàvem moltes vesprades de diumenge a un garito fosc i ple d'humitats, una tasca que li deien La Jungla que estava al carrer de Baix, molt proper del que avui és eixa catedral del jazz, el Jimmy Glass.
El local era allargat i al final acabava en un recinte on seiem sobre cadires de boga tenint a la taula una botella de vi barat i un plat de cacaus. Sempre hi havia darrere del taulell una guitarra i l'amo era un tipus pacient i generós que ens deixava fer. Xerràvem i rèiem, no amb molta força, que ni l'època ni l'edat ens ho permetien; cal recordar que cadascú de nosaltres portava ja el món sobre les seues esquenes i amb voluntat de canviar-ho tot. El cas és que allí passàvem l’estona, d'utopia en utopia, fins que arribava Paco Marín o algú altre, però jo sols me’n recorde d’ell, i es feia càrrec de l'animació musical.
Encara que a pocs metres d'allí, a uns futbolins de la plaça del Carme, es podien escoltar les primeres cançons dels Beatles i els Rolling (era un dels pocs llocs amb pickup on sonava aquesta música), el ben cert és que el rock no va entrar mai a aquell cercle de joves que conspiraven amb el got de vi a la mà. Hauríem d'esperar altres moments i altres garitos com ara el mític Capsa 13, al proper carrer Ripalda. Però tornem a les cançons de La Jungla. La influència musical era clarament de la chanson francesa (Brel, Brassens, Ferré, Bécaud...) Recorde la potent versió coral que fèiem de la cançó de Jacques Brel Dans le port d'Amsterdam encara que a mi la que m'enganxava era Mari, Mari, amb la versió en català dels 4Z, una emotiva carta d'un pres polític (busqueu-la a youtube). No faltaven, clar, Al vent, i Diguem no, i altres de Raimon o d’un jove i incipient Grup de Folk que poc més tard esdevindria Al Tall.
Avançava la vesprada entre els acords de la guitarra i les burilles dels Celtas fins que arribava el canvi en el repertori, i entràvem per la directa: |«Cuando canta el gallo negro / es que ya se acaba el día. Si cantara el gallo rojo / otro gallo cantaría».
Algú mirava amb por cap a l'entrada i continuàvem: «Por el rio Nervión bajaba una ballena / era Fraga Iribarne con al barriga llena...».
Vivíem una època de potents lluites en la mineria asturiana, de les que érem coneixedors per la clandestina Radio España Independiente, més coneguda com La Pirenaica. i cantàvem: «En el pozo María Luisa / tralaralará, lalará / salieron doce barrenos / mira mira Maruxina mira / mira como vengo / murieron los barrenistas / ayudantes y «ramplerus» / mira mira Maruxina mira / mira como vengo».
O aquella antimilitarista Canción de soldados: «Dicen que la patria es /un fusil y una bandera. Mi patria son mis hermanos / que están labrando la tierra. Mi patria son mis hermanos / que están labrando la tierra mientras aquí nos enseñan /cómo se mata en la guerra». Així, una cançó darrere de l'altra fins que arribava la nit i ens feien l'ànim de pagar el vi i eixir per la porta amb certa precaució, perquè mai sabíem si no hi hauria la social, aquella temible policia política del règim, esperant-nos al carrer.
Aquelles cançons de la resistència antifranquista les apreníem d'escoltar- les de boca en boca i mai vaig pensar en l'autoria. Recentment he llegit un llibre molt recomanable, titulat ¿Qué me estás cantando? on he descobert en Chicho Sánchez Ferlosio l'autor de la majoria de les cançons que ens encoratjaven l'ànima. Chicho, un cantautor llibertari molt estimat en el món de la cançó compromesa, amb un estil de vida lluny de qualsevol protagonisme. No podia ser d'una altra manera, les cançons de tasca naixien i renaixien cada vesprada des d'uns acords insegurs i unes veus que anàvem afinant amb el vi dels pobres.
Rituals de la vida, dins dels quals ens hem anat fent.
__
La Gramola. Tardor 2024
Otis Redding, Las Lapas i el Refugio.
Jaume Martínez Bonafé
A la cantonada del carrer de Dalt amb el carrer Ripalda, en el cor del Barri del Carme, a la ciutat de València, hi havia una pseudodiscoteca a la qual acudíem els diumenges a la tarda una determinada i particular fauna adolescent a descobrir, escoltar i ballar les músiques importades, les músiques de l'infern, aquestes que contaminaven l'ànima. El local, que regentava una falla, havia estat durant la guerra un refugi antiaeri i conservava –encara la conserva- en la façana la paraula Refugio amb la tipografia característica del cartellisme militant de Renau. Era un soterrani immund, humit, fosc, gairebé sense ventilació i a mesura que avançaven les cançons que posaven a tremolar els nostres cossos les parets de formigó quedaven impregnades d'un vapor que mullava en recolzar l'esquena. Era especialment excitant i esgotadora aquella cançó de Wilson Pickett «Land of 1000 Dances» que ballàvem embogits.
Però hi havia un punt en tot aquell ritual de trobada vespertina –estem en els anys 60, en plena dictadura- un moment sagrat, gairebé ja finalitzant la sessió, en la qual el local quedava en absoluta foscor i sonava a tot volum «The dock of the bay» d’Otis Redding («I'm sitting on the dock of the bay/Watching the tide roll away…») Era el desitjat moment del ball agarrao en el qual la nostra reprimida sexualitat donava curs a les adolescents passions amagades. A aquell garito acudien també Las Lapas, un grup de jovenetes del Sant Vicent Ferrer –l'institut públic femení de la ciutat– que, igual que la meua colla, vestien de negre i conreaven una incipient forma d'infantil anarquisme. S'autodenominaven Las Lapas, perquè contra l'hegemònica cultura virginal del ball lent, posant els braços enfront del pit del xic, elles s'hi arrapaven tant com les seues pròpies forces els permetien. I eren les nostres amigues!
Puc reivindicar l'abraçada per múltiples raons, totes elles saludables. No oblide l'homenatge a l'abraçada militant i solidària en el quadre i l'escultura de Genovés i mai em cansaré d'admirar aquest bell quadre mosaic, «L'Abraçada», de Gustav Klimt, però fins on arriba la meua memòria allò del Refugio era certament una altra cosa. Era una altra cosa.
De «The dock of the bay» hi ha una versió boníssima en castellà de Manolo Tena i, sorprenentment, no he trobat cap versió en català de les dues cançons citades, encara que estic convençut d'haver-les escoltat. Clar que parlem d'una època en què l'únic que pel nostre territori corria amb una Vespa llançant al vent la minoritzada llengua del seu país es deia i es diu Raimon.
