Anem per feina!

Jaume Martínez Bonafé

Les darreres eleccions han canviat substancialment el mapa polític i al País Valencià ens hem llevat de damunt la llarga i pesada llosa de la dreta conservadora en el govern. I ara què? Hi ha mesures urgents, immediates, com ara l'aturament de l'aplicació de la LOMCE. Val. Però cal una profunda reflexió sobre què altres polítiques públiques d'educació es poden anar implementant. Sobre què altres pedagogies es poden desenvolupar a les escoles. Han estat molts anys, massa, en una constant i necessària crítica a les polítiques conservadores, però no sé si hem fet molt d' entrenament per a la construcció d'alternatives.

Qüestionàrem la barbaritat de començar el curs amb les calors dels primers dies de setembre, però què és temps escolar i temps d'educació? Tothom ha de fer el mateix a la mateixa hora? Tothom ha de començar i acabar a la mateixa hora? És un timbre, una cançoneta o un calendari el que marca l'inici i el final d'un projecte educatiu? Hem de continuar tenint pressa per tot? Qui ens marca el temps? Per què? Per a què?

Qüestionàrem els barracons i les cessió de sol públic per a la construcció escolar amb iniciativa privada, però ¿sols és possible pensar l’espai escolar com una suma d'aules desconnectades entre si? No són possibles altres agrupaments i reconversions de l'espai? I sols és espai educatiu l'espai de l'escola? No fa falta un diàleg més profund entre l'ajuntament i l'escola per contemplar la ciutat, el poble com un projecte educatiu?

Qüestionàrem les avaluacions externes imposades burocràticament des de la lògica neoliberal, però continuem amb les repeticions de curs? No hi han altres maneres d’acceptar els diferents ritmes i evolucions de cada xiquet o xiqueta? Com valorem la qualitat educativa d’una escola?I la qualitat educativa d’un País?

Encara vaig veure en declaracions i programes polítics d'organitzacions progressistes demanar la gratuïtat del llibre de text. Caram! Seria més coherent reclamar una educació pública totalment gratuïta que incloguera qualsevol tipus de recurs o material curricular, però això significa analitzar críticament la pressió conservadora o immobilista que implica la colonització de l'aula pel llibre de text i reconéixer que hi ha altres pedagogies renovadores que el qüestionen. És un exemple.

Seria un error creure que els canvis, una vegada més, depenen de la imaginació d'un tipus que no ix del seu despatx i que creu que la veritat està exclusivament a l'interior de l'organització en què milita. Hauríem de poder ser més imaginatius, més creatius i buscar formes vives de participació per a la construcció d'una seriosa i consistent política pública per a l'educació.

(Publicat a l'All i Oli, juliol 2015)