Us han matat a
43. Ens han matat a 43. Si, ja se que estaven lluny, que eren mexicans, que
vivíen a Iguala, una zona de muntanya a l'Estat de Guerrero. Però eren joves
estudiants de Magisteri. Eren pobres, de cultures rurals, i estudiaven a
l'Escola Normal de Ayotzinapa. Per què els han matat? Protestaven,
pacíficament. Es revelaven, amb el crit i el gest de la protesta, de la
rebel·lia i la resistència. Era una forma d'aprenentatge per a la transformació
social. I eren els mestres del futur. Joves compromesos treballant perquè la
seua cultura rural, els seus sabers populars puguen ser reconeguts a una escola
que ha d'estar al servei del ser humà, per a fer possible el seu creixement en
llibertat.
Estudiaven a
l'Escola Normal de Ayotzinapa. No era qualsevol escola. L'entrada a l'edifici
la presideix un enorme retrat del Che Guevara. i a les parets de les aules els
textos de Freire, de José Martí, els murals i dibuixos indígenes, presidien el
cercles de cultura, la forma didàctica de fer formació de mestre. Potser encara
no us heu assabentat, encara no us han deixat que us adoneu. Per existeixen
altres mons, altres paraules, altres sabers, altres experiències, altres
Facultats de Magisteri, altra forma d'entendre el sentit del saber, el seu
valor d'ús. En aquest cas, ho tenien ben clar: l'emancipació humana, la lluita
contra la ignorància que aliena e impedeix una "lectura" crítica del
mon que vivim. Clar que els han matat! Vivien, estudiaven, lluitaven, per fer
possible una societat lliure, i ho feien al si d'una societat que ha
naturalitzat la narcoviolenia, on el poder polític, la policia, el marc legal, està
sotmès al dictat dels poderosos, de les grans fortunes, de l'imperialisme. Clar
que el han matat! Un jove mestre que pensa i cultiva la crítica és perillós.
No se, estudiants
de València, futurs mestres, si esteu commocionats, si l'horror de la massacre
us ha colpit l'ànima. Eren 43. Els van afusellar, i segurament els han soterrat
amb cal viva a algun forat de la muntanya. Vaig tenir el privilegi de fer una
xerrada a aquella Escola de Magisteri fa uns poquets anys. Era una escola
"embrutada" pels textos, els dibuixos, i les proclames
reivindicatives. Era una escola viva, entre una exuberant vegetació, on la
major part del professorat eren mestres de la mateixa zona, i s'havia educat en
aquella mateixa escola. Era, deixeu-me que ho diga ja, una escola revolucionària.
Ai!, quan us veig ara caminar entre l'asèptica pulcritud de les parets de la
vostra Facultat, .... Però, almenys a mi, em falten 43!
Jaume Martínez Bonafé (Publicat a l'All i Oli, dec. 2014)