Las revoluciones y la escuela

También en la revista Almanaque, del Foro Mundial de Educación:

Per culpa de la dentista

Fa ja molts anys que vaig publicar aquet text, però continua ajudant-me en la meva reivindicació de pensar la ciutat com a curriculum:

Vaig seure al silló de la meua dentista a les 9h del matí, així que poc després de les 10h em trobava caminant una mica aturdit pels jardins del Riu Túria. Ensopeguí amb  la porta de l’IVAM i vaig gaudir de la ironia surrealista de Pierre Alechinsky. Teles i papers amb bestiaris inquietants i una forma de dibuix humorístic que em recordava molt l’expressionisme infantil de la meva filla i les seves amiguetes quan juguen a casa amb els rotuladors i la tempera. A la caixa de la llibreria vaig deixar-me més de set mil peles entre la “Breve historia del mundo” de Gombrich, “El ascenso de la insignificancia” de Castoriadis i un CD de Lluís Miquel que encar no tenía. Per  recuperar-me vaig anarme’n a la cafeteria del Centre Valencià de Cultura Mediterrània La Beneficència a fer-me un tallaet al seu claustre tranquil i solejat. Després vaig veure una interessant col.lecció de “socarrats” i a la tenda li comprí un a Leticia, una estudiant mexicana de Michoacán que investiga sobre la formació del professorat basada en la reflexió sobre els problemes de la práctica. Caminí després pel barri gòtic valencià, prèvia observacio que el retaule de la Porta de Valldigna no era al seu lloc. Desconec des de fa quan de temps, ni quins son els motius. Observe que el barri es recupera poc a poc segons el ritme interessat de l’especulació urbanistica. La cúpula de la Verge mostra un panorama inquietant tota forrada d’un mecano d’alumini. I a la porta de la catedral es cel.lebrava el Tribunal de les Aigües. Quart, Mislata, Favara i Rovella a la dreta del riu, i Tormos, Mestalla  i Rascanya, a l’esquerra, per fertilitzar una horta que estàn matant. Pur teatre, quasi, per  l’objectiu de la càmara dels turistes i d’un grup d’adolecents d’un institut alacantí. Camine per Comedies i el Carrer el Mar i em crida l’atenció l’auge del comerç dels antiquaris. Aquella vella tenda de comestibles, en que he comprat més d’un bocata en la meva joventut és ara un elegant establiment que -diuen- compra i ven objectes del segle XVIII. La metamorfosi de la ciutat lluita contra la memòria obstinada. Més endanvant, al Parterre em detinc a saludar als companys i companyes de la plataforma Salvem el Cabanyal, que estàn a la carpa en vaga de fam, i li done una forta abraçada a Josep Vicent Marqués, que va recupertant-se ple de vida i de ganes de viure-la. Xarrem una bona estona del mon que vivim i del mon que voldriem viure. 

Mentres feia les darreres pases d’aquesta insospitada deriva urbana, camí de la Facultat, pensava en els xiquets i les xiquetes a l’escola. I amb els i les mestres. Embolicats amb la rutinaria problematicitat de les matemàtiques i la llengua. Un dia i un altre, amb les histories repetides d’un mon allunyat de les emocions i els interessos propers. Una dia i un altre, amb la sectorial i fragmentada hegemonía de la cultura del cientifisme academicista. Al marge de la vida.

Segurament pensareu que és aquesta la reflexió del privilegi. Fins i tot hi ha qui pensarà que no m’he recuperat encara dels efectes de l’odontología.  No és això. Es, més simplement, la crònica d’una possiblitat educativa, i la seva reivindicació. La vida de l’escola i l’escola de la vida: una mateixa voluntat educativa.  Pot ser el curriculum hauria d’estar menys pre-fixat i sometres una mica més a l’aventura de caminar a la deriva. Això si, sense necessitat de pasar prèviament per l’experiència traumàtica de la dentista. 

Las revoluciones y la escuela

http://eldiariodelaeducacion.com/blog/2018/05/23/las-revoluciones-y-la-escuela/

Sobre evaluaciones, exámenes, educación y desobediencia.

http://eldiariodelaeducacion.com/blog/2018/04/25/sobre-evaluaciones-examenes-educacion-y-desobediencia/

Invitació a contar (la narrativa educativa)

Invitació a contar (la narrativa educativa)
Publicat al Diari de l'Educació, 28.03.2018

Didáctica crítica

Presentación del curso

Didácticas de la calle

Didácticas de la calle

“EL PODER MEDIÀTIC CONDUEIX LA REFLEXIÓ CAP A MENTALITATS CONSERVADORES”

ESPLAC CATALÀ

Dones

Eugenia Tua és una iaia venezola que ja ha complit els 70 anys. Unes joves alfabetitzadores formades a Cuba li van fer una visita per animar-la a assistir a classe, però Eugenia va respondre que no podia, perquè era massa tard. “Loro viejo no aprende a hablar”, els va dir. Les mestres repetiren un altre dia i Eugenia els va dir que hauria de preguntar-li-ho al seu marit. Van insistir més vegades fins que la van convéncer. Eugenia és ara una alfabetitzada alegre i vitalista que ha aconseguit que el seu marit Rogelio participe també en el programa.

Irina és una jove militar venezolana. Amb el seu uniforme de campanya ha conduït canoes, ha arrastrat el ruc per les muntanyes, ha carregat la motxila i ha continuat caminant per on ja no es podia avançar de cap altra manera, sempre carregada de llibres, llibretes i llàpissos. Ha muntat plaques solars al sostre de palla d’una cabanya enmig de la selva i allí ha connectat una ràdio, un televisor i un video, recursos elementals per a fer arribar a la població el mètode de lectoescriptura “Yo sí puedo”. Ella ha estat una peça fonamental en la xarxa solidària per l’alfabetització.

Lidia és una treballadora social a la ciutat de La Habana. Acaba d’abandonar l’adolescència però els iaos de la Plaza Vieja li han concedit el títol de “médico del alma”. Perquè anant i tornant per places i carrers en una dura jornada laboral de moltes hores cada día Lidia aconsegueix que molta gent necessitada d’ajuda se senta reconeguda i feliç. Per les nits vola cap a l’Academia del Ballet Nacional on estudia dança clàssica.

Maria Shirley és una geògrafa brasilera jubilada. Marxosa, cridanera i divertida, diu que ha aprés a ballar i a cantar alfabetitzant a Nicaragua, ajudant a la guerrilla a El Salvador, preparant els encontres de Pedagogia a La Habana, col·laborant amb els zapatistes a Xiapas, marxant contra el neoliberlisme a Santiago de Xile, caminant del braç de les mares de la Plaza de Mayo a Buenos Aires. Tothom la coneix per María de América i ningú l’ha vista mai cansada. Ara acaba de tornar de Reggio Emilia on ha estudiat la possibilitat de traslladar aquella encantadora i oblidada experiència d’educació infantil italiana a les polítiques educatives del govern de Lula.

Martina és una xiqueta de 13 anys que ha començat a anar a l’institut A la carpeta porta una pegatina de “no a la guerra”, una altra del Che i la caràtula de l’últim disc d’Obrint Pas. Un dia la profe va treballar a l’aula els poemes de Gioconda Belli, Dulce María Loynaz, Carilda Oliver i d’altres poetes de la revolució. Pocs dies després, tímidament, Martina va traure de la butxaca dels vaquers un paperet doblat i li va  mostrar a la seua amiga el seu primer poema.

I així succesivament.

Jaume Martínez Bonafé (Publicat a l'All i Oli, quaderns de l'ensenyament. març 2008)

Pedagogía de la desobediencia

http://forodeeducacion.com/ojs/index.php/fde/article/view/334/260